El PSOE ja ha decidit

Per si algú en tenia cap dubte el PSOE ja ha decidit que prefereix la repressió a confrontar-se amb les seves pors històriques i resoldre dialogant la qüestió catalana. Després de mesos de promeses incomplertes sobre la concessió dels indults als presos polítics i la reforma del delicte de sedició, el partit de Pedro Sánchez ha deixat ben clar aquests últims dies que no pensa dialogar, malgrat les declaracions i el bla-bla-bla de ministres, càrrecs electes i portaveus diversos. Les decisions de la fiscalia sobre el tercer grau dels presos i la votació d’aquest dilluns a l’Eurocambra sobre el suplicatori de Puigdemont, Comín i Ponsatí deixen poc marge de dubte. I ningú es creu allò que va dir l’eurodiputat del PSC, Javier López, que “votar a favor del suplicatori és compatible amb la taula del diàleg”. Les mentides tenen les cames molt llargues i la hipocresia, més, encara que aquesta sigui el pa de cada dia en política.

La derrota socialista a les eleccions catalanes i el cop de porta de les formacions independentistes no s’ha paït bé a Madrid –el PSC ja no compta– i la deriva repressora d’aquests dies i, sobretot, el canvi d’estratègia conegut ahir, amb pactes amb Ciutadans, de moment, a Múrcia i a Madrid, confirmarien l’abandó de la via de diàleg amb Catalunya per part d’un govern de Pedro Sánchez en què els comuns compten cada dia menys.

L’excusa per no moure fitxa per part del PSOE seran ara les eleccions a Madrid, però això de no fer res per no donar carnassa a la dreta tampoc no s’ho creu ningú. Les raons de fons les coneixem tots des de fa anys i és que el socialisme espanyol posa per davant la “unidad de la patria i la perpetuació dels privilegis del règim del 78 que no pas qualsevol reforma, malgrat que aquesta tingui un ampli suport popular, com és el cas de la reivindicació catalana.

La votació d’aquest dimarts al Congrés en què es demanava equiparar el català, el basc, el gallec, l’aragonès i l’asturià al tracte que té el castellà va rebre també la negativa per part del PSOE. Ni en això cedeixen un gram. I, per acabar-ho d’adobar, el no el van fer defensar a un diputat català. Quina vergonya.