Un esguerro

Ja està escrit abans que es produeixi. Facin el que facin, ja està decidit que el govern que acabi sortint, sigui demà, diumenge, dimarts o d’aquí a dos mesos, serà un esguerro. Tant li fa que triguin dies com setmanes. Ho proclamaran sigui quin sigui l’acord fins a imposar-ne el relat. Ai, el relat; sempre el relat! No és pas que el govern sortint no hagi donat motius per a la crítica. N’ha donat, i molts. Ni que el preacord d’ERC i la CUP –per ratificar– sigui garantia d’estabilitat. Ni que juntaires i republicans no hagin d’endreçar els ganivets, més que superar desconfiances, si no volen acabar dessagnats. Tot això és tant cert com que l’unionisme no paeix el resultat de les eleccions. Per no dir que no l’accepta. Sánchez se’n fotia al Congrés amb la cantarella del 20% del cens i de la baixa participació. Granados blasmava qualsevol acord dient que ERC deixarà les claus a dos partits antisistema, al més pur estil dels que acusen el govern espanyol d’estar segrestat per comunistes, separatistes i filoetarres. Ábalos l’impugnava abans de néixer dient que, de referèndums, ni parlar-ne. I La Moncloa deixava anar el pertinent avís per a navegants per boca de Maria Jesús Montero. De la dreta i la ultradreta, no cal ni que en parlem. Els socialistes, imbuïts encara per aquell efecte Illa que ens manava el relat –ai, el relat!–, fan exactament allò de què acusen els independentistes. S’abonen al victimisme, volen imposar el “girar full” al 52% que ha dit “independència” i neguen al sobiranisme la capacitat de governar per a tothom, com si només ells, cosmopolites, en tinguessin la capacitat. Per tant, acordin, i que vagin dient.