El canari i la mina

Amb el meu amic Dan Wohl­fei­ler, acti­vista i tra­duc­tor ame­ricà, par­lem de la polèmica nas­cuda a par­tir de la tra­ducció de The Hill We Climb, el llarg poema que Amanda Gor­man va reci­tar en la presa de pos­sessió de Joe Biden. Pri­mer va pas­sar a Holanda i, ara, a Cata­lu­nya. Els agents de l’escrip­tora han exi­git (o han sug­ge­rit ama­ble­ment i con­tun­dent) que hi hagués una tra­duc­tora i que havia de ser de raça negra amb un per­fil simi­lar al de Gor­man. D’aquí la polèmica. Entre els docu­ments que m’envia en Dan hi ha un comu­ni­cat de l’Asso­ci­ació Ame­ri­cana de Tra­duc­tors Lite­ra­ris (ALTA) que rea­firma el que jo penso, que “seria per­ju­di­cial per a la tra­ducció si només es pogués tra­duir aquells amb qui es com­par­teix una iden­ti­tat”. I per a la lite­ra­tura, en gene­ral.

La mateixa ALTA, però, esmenta l’altra cara de la qüestió: “Així, també es reve­len els patrons de dis­cri­mi­nació racial al llarg del temps.” És el que afirma la pro­fes­sora Hai­dee Kotze en un arti­cle molt interes­sant que recalca que Gor­man era el mis­satge (no pas el que deia, sinó el que és) i que el mis­satge també és l’elecció d’una tra­duc­tora que, en aquest cas, faci el paper del canari a les anti­gues mines de carbó. És a dir, anun­ciar l’existència del grisú, ara en forma d’una hege­mo­nia cul­tu­ral (a la manera de Gramsci) que mal­met les expec­ta­ti­ves dels que no són blancs. No he can­viat d’idea. Penso, com Víctor Obi­ols, el que havia de ser tra­duc­tor d’El turó que enfi­lem, que “hi ha paràmetres dogmàtics que trobo pri­ma­ris, sec­ta­ris”, però al mateix temps reco­nec que el pro­blema que es plan­teja, per bé i per mal, va més enllà de la lite­ra­tura.