Farners té un preu!

A l’aventura de La falç d’or, Astèrix i Obèlix han d’anar a Lutècia (París, n’hi diuen, ara, els viatjats) enviats pel druida Panoràmix. Quan passen pel costat d’un gran aqüeducte en obres, Astèrix es lamenta: “Amb aquestes construccions modernes, els romans destrossen el paisatge!” Goscinny, el guionista, ha estat molt ocurrent, però ves a saber si darrere de l’enginy no s’amaga una reflexió... Les obres d’enginyeria del món romà avui les estudiem, les visitem i ens hi fem selfies, però què en devien pensar els coetanis de Teòcrit, de Virgili i els bucòlics d’aquell segle? Tampoc no és tan difícil imaginar-nos-en algun formulant la mateixa qüestió que veiem escrita en l’exposició El crit del bosc, a la Casa de la Paraula de Santa Coloma (fins al 16 de maig): “Quin preu té la bellesa?” Per això crec que Sonja Stich, l’artista fotògrafa, ha encertat l’enfocament de la mostra. No són panoràmiques idíl·liques, ni majestuosos paisatges, sinó persones i racons vulnerables i preuats pels habitants de les rodalies. Diria que en cada foto humana Sonja Stich es retrata ella mateixa fent una regressió a la seva infantesa, quan vivia en comunió amb els boscos de Hunsrück, prop de la seva Bonn natal. “Quan faig fotos de la meva família i amics, no vull somriures falsos ni tocs forçats, ni roba ni cases boniques [...] ni camps de roselles ni postes de sol per provocar emocions.” És un criteri artístic amb què ha guanyat diversos premis internacionals. La deu haver enriquit, a més, l’experiència de viure en un altre país on la natura és maltractada i humiliada pels poderosos. Quin preu té la bellesa? El que l’hi donen els que hi conviuen! Per als coetanis d’Astèrix un aqüeducte potser no en tenia cap, malgrat que els materials s’integraven perfectament en la natura –perquè venien de la natura mateixa– i tenien una utilitat tangible. Potser en aquell temps només hi veien el corró de poder d’uns colons que no es molestaven ni a consultar-los per dur l’aigua des de les fonts de què gaudien fins a les ciutats on no vivien. Qui sap si d’aquí a dos mil anys algú es retratarà davant d’aquests monstres d’acer de la MAT, ja inútils i impossibles d’integrar visualment a la fusta, la roca i el sotabosc de les Guilleries. El cas és que el farnesenc actual només hi veu mentida, prepotència, insensibilitat i perill per a la salut del medi ambient. Sí que té un preu, doncs, la bellesa d’avui: el de no fer la MAT.