Tribuna
El rei Mides i els Next Generation
Quan es mira la Unió Europea en perspectiva històrica, els experts coincideixen a afirmar que els fons de cohesió han estat un dels grans èxits del procés de construcció europea. Per a molts, per sobre del mercat interior o la moneda única. Sens dubte, els lectors deuen recordar, i encara trobaran per les cantonades, cartells del Fons Europeu de Desenvolupament Regional, més conegut pel seu acrònim Feder; o el fons FEOGA (Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrícola) que en la seves dues vessants –orientació i garantia– va ser determinant per al desenvolupament del món rural.
Tal com va relatar Helmut Kohl en les seves conegudes memòries, la unitat d’Alemanya va desencadenar la unitat d’Europa, ampliant la Unió Europea cap a l’est fins a arribar a 28 estats (avui menys un pel Brexit). Això va produir l’entrada de regions més pobres que les nostres, i això, una pèrdua molt important dels fons europeus rebuts. Entre el 2014 i el 2020, Espanya, amb un PIB de 2,19 bilions d’euros l’any 2019, va rebre 19.409 milions en aportacions de la Unió Europea als fons Feder, i en el mateix període s’estima que els fons han suposat una contribució de 3 dècimes anuals al PIB espanyol. Aquestes xifres van estar molt per sota de les resultants després del Tractat de Maastricht.
Doncs bé, si aquells fons van ser molt importants, els nous ho seran molt més, fonamentalment perquè les grans ajudes econòmiques es connecten amb les prioritats que deixaran enrere a tots els que no agafin amb decisió l’onada de la nova economia. Efectivament, els fons Next Generation implicaran per a la Unió Europea una injecció total de 750.000 milions d’euros, la qual cosa representarà per a Espanya fins a 140.000 milions d’euros en transferències i crèdits en el període 2021-2026, dels quals Catalunya rebrà, de conformitat amb el repartiment establert, entorn del 17% del total de fons assignats. Si els recursos s’executen plenament, les estimacions apunten al fet que això suposarà un impuls aproximadament d’un 2% del PIB anualment durant el període d’execució i la creació de més de 800.000 llocs de treball.
Però si la magnitud en aquestes qüestions importa, tenen molta més transcendència les prioritats i orientacions lligades a aquests fons. En concret, si un mira el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, redactat per la Presidència del govern espanyol, s’observaran línies prioritàries entorn de quatre objectius: reforçar la inversió pública i privada per a reorientar el model productiu i impulsar la transició verda; l’acceleració de la transició digital; la promoció de la cohesió social i territorial del país; i la igualtat de gènere.
D’entre totes les anteriors, em fa l’efecte que són fonamentals les vinculades a la transformació digital i a la sostenibilitat tal com confirma el Pla de Recuperació del govern en assignar 40,29% de la inversió a impulsar la transició ecològica i un 29,58% a la transformació digital. Aquestes dues verticals conflueixen per a indicar la direcció que cal assumir si ens volem situar en la lliga de països que aposten per un desenvolupament sostenible i una millor qualitat de vida, o si, per contra, seguim estan en el club de països que aposten per una devaluació competitiva constant i una precarització laboral progressiva.
Les decisions que adoptem a l’hora de realitzar l’estratègia per a aprofitar aquests recursos determinaran el futur de país. Per això aquestes prioritats han de decidir-se pensant en generacions, i no en eleccions. Els mitjans de comunicació, la societat, les empreses i certament el govern han d’estar alertes per a no deixar passar aquest tren. En aquest context, la distribució horitzontal del poder de l’executiu acordat no envia un missatge clar de consciència sobre el moment històric que estem vivint respecte a aquests fons. Esperem que el nomenament de professionals qualificats i el desenvolupament orgànic dels departaments possibiliti no perdre aquest tren de la història. En el cas que no sigui així, només ens quedarà esperar un nou rei Mides, la qual cosa no és en absolut probable ni desitjable.