opinió
Fora muralla
En la personal estrena d’aquest petit espai de reflexió, els sentiments que predominen són el d’agraïment i el de vergonya. També hi ha el de responsabilitat, però aquest ja és més controlable. Tot és qüestió de pensar dues vegades el que escriurem. Podríem començar parlant dels propis orígens.
Soc filla d’un aiguabarreig de dues valls: la d’Hostoles i la de Sant Daniel. És en aquest darrer indret on visc des que vaig néixer. En tot cas, tinc tant de nyerra com de gironina, però pot més el sentiment de pertinença a aquest petit i privilegiat racó fora muralla, amagat entre Girona i les Gavarres.
Amb l’associació dels Amics del Monestir de Sant Daniel ens hem proposat organitzar passejades per conèixer millor alguns indrets de la vall. Només en portem dues, però ja ens permès descobrir algunes històries ben curioses, i un xic amagades, rere masies, fonts i viaranys.
En la primera passejada, vam parlar de la pedra del festeig, situada a l’antic camí de Campdorà. La història s’ha transmès entre la gent de casa des de fa quatre generacions. Era la primera vegada que s’explicava a un grup nombrós i va despertar cert interès.
Això ens fa veure com d’important és escoltar les nostres persones grans i prendre nota dels seus records. Les seves vivències es fan presents encara en paisatges i cases. És un tresor intangible, segurament més sentit en pobles que no pas a ciutat. Ara, el lector es deu preguntar de què va la història d’aquella pedra. Si em permeteu, la deixaré per a una altra ocasió.
En la segona passejada, ens vam apropar a alguna de les fonts més conegudes de Sant Daniel. Manllevem una cita de Carles Rahola, del seu magnífic La ciutat de Girona (1929): “Als encontorns de la ciutat, a Sant Daniel, hi ha les fonts d’en Pericot, de la Pólvora, del Ferro... Les fonts, a més de la gran utilitat que tenen, són un dels més preats encisos de la naturalesa.” És ben cert. Ara, però, la utilitat d’algunes fonts està condicionada per la deixadesa i la manca d’aigua. Per això, ens cal continuar citant Rahola: “Conservar les fonts és, doncs, un deure ciutadà que la gent del Gironès i de la seva capital no hauria d’oblidar mai.”
Doncs això és el que ens proposem des d’aquest petit raconet: fer memòria per no caure en l’oblit, conservar la saviesa de la nostra gent gran i compartir els petit tresors del territori.