I si surt que no?

Ara que són tan magnànims amb nosaltres, el president del PSC al Parlament de Catalunya –ep, i president del govern alternatiu i/o a l’ombra– es veu que està disposat a concedir-nos un referèndum. Gràcies, Salvador. Els socialistes són tan generosos i benvolents que estan disposats a “escoltar la diversitat” que hi ha en aquesta regió espanyola i fins i tot –oh, gràcies, gràcies– estan “a favor de millorar l’autogovern”. Ara que els indults ja són a la cantonada, si ens portem bé i s’arriba a acords a la taula de diàleg –ara sí, ara sí, que ve, que ve– aquests, diu Illa, es podran votar en un referèndum. Carai. Com l’Estatut aquell que vàrem votar i que després algun socialista de renom hi va passar el ribot i el TC el va acabar de rematar, no? Diu Illa –oh, gràcies, gràcies– que podrem fer un referèndum sempre que el que votem sigui fruit d’un acord i es trobi sempre en el “marc constitucional”. Vaja, que podrem votar –oh, gràcies, gràcies– una reforma de l’Estatut –una altra– que potser tindrà una disposició addicional tercera (se’n recorden, de la disposició addicional tercera?) en què es preveurà una pluja de milions en inversions. Que contents que estem. M’aclapara, tanta magnanimitat aquests darrers dies. I jo em pregunto: i si a la taula de diàleg no hi ha acords, no podrem votar res? Què vol dir que només es podrà fer un referèndum si el que es vota és “un acord”? Que només es podrà votar allò que tots plegats veieu bé i hàgiu pactat prèviament a la taula aquesta? Quanta confiança, no, en els electors? Diu Illa que podrem fer un referèndum –oh, gràcies, gràcies– “si és per votar un acord sobre el marc de convivència” i, és clar, “sempre que no sigui per votar l’autodeterminació”. Vaja, que ens deixaran fer un referèndum si és per votar el que ells volen i perquè surti que sí. Tot plegat, diu, és perquè “hi ha una part de l’independentisme que no té el coratge de reconèixer que aquests darrers deu anys han estat dolents”. Vaja, que ens fan un favor. Més que un referèndum, el que proposa Illa és una pista d’aterratge per als penedits. I jo em pregunto –coi de preguntes, sempre–: i què passa, si surt que no? Serem independents? Em fa l’efecte que no; que es tractarà d’anar votant fins que surti que sí.