Punts lila contra la violència

Irene Mon­tero, minis­tra d’Igual­tat, ha reco­ne­gut el que és un autèntic con­tra­sen­tit en la lluita con­tra la violència mas­clista: sovint, per a una dona mal­trac­tada, el moment que deci­deix sepa­rar-se i denun­ciar no és de recer per a l’inici d’una vida lliure, sinó, ben al con­trari, de màxima expo­sició per a la seva segu­re­tat. La qual cosa és deguda, al meu parer, a la com­bi­nació de dos fac­tors de nefas­tes con­seqüències: l’agres­sor se sent amenaçat, perd el con­trol i mata qui ja no pot domi­nar i l’Estat, mal­grat els meca­nis­mes desen­vo­lu­pats en els dar­rers anys, no ofe­reix sufi­ci­ent empara a la víctima: com s’explica que poli­cies i jut­ges hagin deter­mi­nat un nivell baix de perill per a un munt de casos aca­bats en assas­si­nat? Actu­al­ment només el 20% de les dones que han patit atro­ci­tats físiques, sexu­als i emo­ci­o­nals per part de les pare­lles s’atre­vei­xen a fer-ho públic; men­tres­tant els femi­ni­ci­dis crei­xen. Aplau­dim en aquest esce­nari el pla de quinze mesu­res urgents impul­sat pel depar­ta­ment d’Igual­tat, amb la par­ti­ci­pació de Drets Soci­als, Inte­rior, Sani­tat i Justícia i apro­vat dimarts pel Con­sell de Minis­tres. Un pla que vol reforçar la pro­tecció –tot i que no hi hagi denun­cia–, donar for­mació reglada als cos­sos poli­ci­als, al per­so­nal de justícia i a d’altres agents –impres­cin­di­ble per a la detecció i ava­lu­ació del risc– i impli­car més direc­ta­ment la soci­e­tat, de manera que qual­se­vol local, uni­ver­si­tat, empresa i per­sona actuï com un punt lila, un espai on la dona que ho neces­sita pugui dema­nar ajuda. S’hi ha d’arri­bar a temps i erra­di­car aquest pro­blema estruc­tu­ral.