Professors, Troia i llibres

Ara que comença el nou curs escolar faig un repàs dels bons professors que he tingut al llarg de la vida. Es deia Sara i era professora de literatura espanyola. Diria que la vaig tenir al tercer curs d’institut i amb ella vaig aprendre a estimar i a comprendre la poesia. Recordo les seves classes, on tots restàvem en silenci, expectants, els ulls oberts, unes ganes irrefrenables d’aprendre. Ens recitava Machado, Cernuda, Juan Ramón Jiménez, tants i tants d’altres. “Els poemes només es poden sentir des del cor”, ens deia tot sovint, demanant-nos que deixéssim de banda el raciocini. Aleshores agafava un llibre i ens demanava que tanquéssim els ulls i l’escoltéssim. Ulls closos, un fil de veu projectant-se a l’aula, silenci expectant. Imagineu-vos els personatges, els escenaris, les olors.... Escolteu, escolteu. I sobretot sentiu amb el cor, els poemes s’han de sentir sempre amb el cor.

La professora Sara m’ha fet pensar en la “Senyoreta Marina” del darrer llibre que he llegit de l’escriptor grec Theodor Kallifatides. Es tracta de la novel·la El asedio de Troya, editat per Galaxia Gutenberg, que publica en castellà i en català molts dels seus títols. En aquest llibre, la Senyoreta Marina, una mestra d’un petit poble grec ocupat des de fa uns anys pels nazis, convida un grup de set alumnes a introduir-se al meravellós món de la Ilíada. El context de la Segona Guerra Mundial afecta tots els habitants del poble. Les sirenes anuncien bombardejos, els habitants viuen amb preocupació el futur, el final de la guerra s’apropa. Enmig d’aquest escenari la professora es reuneix en una cova amb els seus alumnes i els comença a narrar el poema d’Homer tal com ella el recorda.

La veu ficcionada de la Senyoreta Marina em remet altre cop a la professora Sara i a un conte que li vaig lliurar una vegada. Se’l va llegir amb atenció i al cap d’un temps em va dir que continués llegint si volia convertir-me en escriptora. “Siguis allà on siguis et llegiré”, recordo que em va dir, tot esperonant-me a escriure. Quan penso en un bon professor sempre em ve al cap la professora Sara. Algú capaç de captar l’atenció d’un grup de nois hormonats, de transmetre’ls la passió pel que ensenya, d’obrir-los una petita porta que condueix a un món inabastable. Durant tres quarts d’hora de classe tots deixàvem de banda les nostres preocupacions mundanes i érem capaços de transportar-nos a una illa remota, a un pati de tarongers bords, a un bosc en plena tempesta. Ens costava reconèixer tanta passió, a les seves classes, però ella sempre ho aconseguia. Literatura, filosofia i mitologia s’entrellaçaven com els fils d’un cometa.

Gràcies a la veu ficcionada de la Senyoreta Marina els alumnes escolten expectants com Helena fuig amb Paris i abandona el seu poble i provoca una lluita ferotge entre grecs i troians. Segons Kallifatides, la seva intenció era reescriure la Ilíada en prosa i reflexionar sobre com ha canviat la recepció de l’obra al llarg dels anys. “La humanitat ha canviat molt des de l’època de la guerra de Troia fins al temps de l’ocupació nazi. Però, al cap i a la fi, totes les guerres s’assemblen”, diu l’escriptor. I això és el que passa en aquesta obra, on el paral·lelisme entre la guerra de Troia i la Segona Guerra Mundial es fa evident i la literatura acaba tenint el poder de salvar vides. “La literatura i l’art poden ser de gran ajuda en un país sotmès a la pressió i la pobresa”, assegura l’autor.

La narració de la Ilíada canvia la vida de tots els nois del poble grec igual que a mi em van canviar les classes de la professora Sara. Les seves recomanacions literàries, els poemes llegits en veu alta, les interpel·lacions constants als alumnes sempre mostrant-nos respecte i atenció. Quan penso en ella i en tots els bons professors, els dono les gràcies per haver-me obert tantes portes. Em pregunto què se n’haurà fet, d’ella, i si algun dia –qui sap– llegirà aquestes ratlles. Me la imagino entre llibres de Lorca, Machado, García Márquez. Un fil de veu, la foscor d’una cova, el respirar pausat, el so d’una sirena anunciant bombardejos. “Els poemes s’han de sentir amb el cor.” Gràcies als bons professors. Gràcies per tot, Sara.