El llenguatge de les mans

Els italians ho broden: les mans parlen i ells s’expressen així contínuament. Amb el temps s’aprèn que no només parlen, les mans, sinó que en tenim una per ajudar-nos a nosaltres mateixos i una altra per col·laborar amb els altres. Ho va expressar Audrey Hepburn, dona de bellesa i mans delicades d’alt voltatge. Hi ha persones manetes, altres amb mans de fada. Molts, maldestres. Els qui ens fixem d’entrada en les mans dels nostres interlocutors hi trobem moltes pistes de comportament, més enllà de les mirades o les paraules, que poden ser més mesurades. Les mans són capritxoses i van a la seva, i denoten molt més que el que conscientment voldrien. Les mans són extensions eloqüents de la personalitat. Les mans com a espies, les mans com a confidents. Les mans serveixen per tocar, bàsicament, agafar-se, però també per aguantar, acaronar, manipular.

A ‘La rebel·lió dels animals’, George Orwell defineix les mans com la característica que distingeix la humanitat. La mà, que no és una peülla animal i prou, és l’eina amb què cometem més encerts i més desastres. No és una casualitat que anomenem manipuladors els qui juguen amb les persones. Fan servir les mans, també, per ubicar els seus interessos. Manipular no és necessàriament negatiu, de fet equival a operar amb les mans, a treballar amb les mans. Però sovint també és intervenir distorsionant la realitat a favor d’interessos particulars, i barrejar i confondre. Mostrar les mans mentre es parla genera confiança, mentre que amagar-les a butxaques o al darrere poden induir a recel. La cinesiologia s’hi dedica, al llenguatge no verbal, i les mans hi tenen un bon lloc. Si bé els ulls i la boca s’enduen la majoria de poemes i cançons, les mans no es queden curtes. Els Beatles (I want to hold your hand), Nick Cave (Red right hand), Alanis Morissette (Hand in pocket), Crowded House (Left hand) i les incombustibles cançons de foc de camp com “Mans, mans, mans a les mans”. Icònicament no podem obviar la Capella Sixtina al Vaticà amb la creació d’Adam per part de Déu, o la imatge de la pel·lícula de l’extraterrestre ET i les inefables mans. També veiem mans a les joies, com la mà de Fàtima que duen tantes persones penjades al coll o tatuades a la pell.

Vicente Aleixandre va escriure un poema, Las manos, on parla de “tu mano, transparente, tangible, atravesada por la luz”. En el llenguatge corrent ens passen la mà per la cara, tirem la pedra i amaguem la mà, ens posem les mans al cap i tal volta posaríem les mans al foc per algú dels que aconseguiríem comptar amb els dits d’una sola mà. Els més generosos tenen la mà foradada i els més frescos es renten les mans davant dels problemes. Les mans poden estar encaixades, ben enllaçades o concentrades en el terreny de joc. I naturalment, unides, pregant. O amb el palmell cap avall, demanant calma o demostrant autoritat.

Assistim a la proliferació de quiromàntics llegint el palmell de la mà. Ens fixem en les mans envellides que revelen l’edat. Són elles, les mans treballades, qui confessen quina vida portem, quant lleixiu hi ha passat, quants anells han acumulat o quants massatges han rebut. Mans aixecades demostrant interès, mans a la massa, mans que es disculpen, mans que s’ajunten i aplaudeixen. Jocs de mans. Mans que agafen papers, mans que els estripen, mans que premen pilotes antiestrès, mans que preparen el dinar, mans que parlen, mans que teclegen currículums esperant noves oportunitats, mans que escriuen sentències, mans que signen acords, mans que obren portes. Gent que ofereix un cop de mà sempre que pot. Mans que fullegen aquest diari, també. Amants que s’agafen aferrissadament com un imant les mans. La paraula amants ja du al mateix nom les mans, també. Malalts que s’arrapen a les mans dels infermers. Nadons que ens retenen inconscientment les mans. I les mans que ara no ens donem prou, per la precaució social, que té en les mans un immens obstacle. Quanta inextricable vida recollida, a les mans. I quanta responsabilitat per a la convivència: les mans escurcen sense anestèsia la distància però també en són les més exquisides defensores. Les mans faciliten, però les mans obturen. De la franca encaixada al temible bloqueig hi va un sol, imperceptible, gest.