Tribuna
Menjar-se la religió
Els animals s’alimenten, les persones mengem. Molts dels problemes que tenim de convivència comencen en una cuina, i no en un camp de batalla. Una guerra pot començar davant dels fogons i al costat de la nevera.
A l’Estatut i a la Constitució, el dret a menjar segons la pròpia religió està protegit. La protecció arriba a escoles, hospitals o presons, i el subministrament d’aliments s’ha de fer en condicions. Negar-se a oferir un tipus de menjar, burlar-se de les prescripcions dietètiques d’algú o ridiculitzar un infant perquè menja o no menja segons quins aliments, pot ser més corrosiu que la dinamita. O enverinar, directament, algú, és clar.
Soc filla d’una competent professora de cuina, i sé molt bé que el menjar és un dels temes més seriosos que existeixen. Menjar no és allò ingerit, una mica de vitamines, un grapat de carbohidrats, proteïnes i líquids. Som el que mengem, repeteixen com un mantra els metges i els nutricionistes. Si ho baixem al terreny religiós, observem com les religions tenen un vincle especial amb el menjar, i amb el dejuni. El cristianisme no s’entén sense el pa i el vi, ni el peix; ni el judaisme sense el xai, els ous durs o les herbes amargues. Dins el rànquing de restriccions alimentàries, ser catòlic és més lax, perquè es menja i es beu tret de dies d’abstinència, que són pocs.
Allò pur i impur, el caixer i el halal, són més que expressions del bé i del mal en format masticable. Configuren la manera de viure de milions de persones, i no és un detall d’una geografia concreta, sinó que afecta tota una cosmovisió. Allò conforme, adequat (kaixrut), determina les regles per alimentar-se en el judaisme. El prohibit és el taref. I en l’islam el halal (pur i adequat) es distingeix del haram. El dret a alimentar-se segons les pròpies conviccions religioses està protegit i com a pràctica cultural està vinculat al dret a l’exercici de la llibertat religiosa. Aquest principi es declina en qüestions ben pràctiques, com els drets a practicar el sacrifici ritual, o ingredients a tenir en compte en una dieta a l’hospital (exclusió de carn, o de carn de porc o de vedella, o carn o peix o aliments d’origen animal).
El respecte a les prescripcions religioses no sempre consisteix en la multiplicació de menús, sinó que es pot basar en la cerca de menús oberts a tot l’alumnat. A la Guia per al respecte a la diversitat de creences als centres educatius, la Direcció General d’Afers Religiosos destaca que hi ha centres que “han sabut aprofitar la diversitat cultural i religiosa de l’alumnat per remarcar l’aposta de l’escola per la inclusió”. Així, garantint els menús que cal servir i en la mesura del que sigui possible, han aprofitat el menjador escolar o altres espais per contribuir al coneixement de la diversitat cultural, que també es mostra en l’alimentació. Respectar les normes dietètiques religioses és part del dret (fonamental) a la llibertat religiosa. No és un fet aïllat. No es tracta de treure el pernil de la dieta però no explicar mai, a classe, els motius de l’exclusió del porc en la dieta d’algunes religions. Sense informació no hi ha coneixement, i encara menys respecte.
Daniela Milani ho explica a Digues-me què menges i et diré qui ets, on analitza la protecció de la llibertat alimentària religiosa a Itàlia i les opcions que un país es planteja davant d’aquesta qüestió. I la resposta no pot ser tècnica només, sinó que és política. Menjar és un assumpte magne, constatem, i la periodista gastronòmica Fisher ja ens ho diu: “El primer home que va gosar menjar una ostra va ser valent.” Fisher cita aquesta experiència culinària de l’autor dels viatges de Gulliver, l’escriptor irlandès Jonathan Swift. Al llibre El meu jo gastronòmic, aquesta escriptora americana establerta a França descriu els tiberis i els homenatges que es va regalar en llocs inversemblants i amb companyies insòlites, i és la primera dona que relata el plaer de menjar sol en un restaurant sense sentir-se desemparat. Fisher pregona que menjar és un acte essencial, el que agermana els mortals, i que saber-ho fer és un art, una presa de consciència i un plaer. Quan em pregunten com és que m’interessen temes tan “dispars” i “poc avinents” o tan “allunyats” com la religió i el menjar, no entenc mai la pregunta. I si hi hagués un abisme, jo ja el dec haver creuat fa molt de temps.