La lliçó de l’Alguer

L’intent fraudulent de la justícia espanyola de fer detenir el president Puigdemont i extradir-lo finalment ha quedat en no res, però ha servit per demostrar a Pedro Sánchez unes quantes coses: que els indults no van ser suficients, que l’amnistia és més necessària que mai, que no és cert com ell diu que s’hagi desjudicialitzat el conflicte polític perquè la repressió continua, que els tribunals espanyols boicotegen la seva agenda del reencuentro i que haurà de negociar seriosament l’autodeterminació si vol acabar la legislatura espanyola.

Aquestes menys de vint-i-quatre hores d’arrest també han servit per a moltes més coses: per desprestigiar encara més la justícia espanyola, per demostrar fins a quin punt Llarena i els seus estan obsessionats amb Puigdemont fins al punt de sortir a la caça judicial a la desesperada fins i tot amb tan poques possibilitats de sortir-se’n. Un simple jutge italià ha deixat en ridícul el Tribunal Suprem i ha posat al descobert les mentides sobre l’euroordre.

L’episodi de l’Alguer posa deures a l’independentisme: la repressió continua i no es pot abaixar la guàrdia. Però també posa deures al govern espanyol: el seu veritable contrapoder és la justícia espanyola, que no li perdona els indults i vol seguir fent política per defensar la unitat d’Espanya a través de sentències judicials. Cal, doncs, tallar-ho d’arrel amb una amnistia que resolgui la situació dels exiliats i dels centenars de persones pendents de processos judicials per motius polítics. Una lliçó, la de l’Alguer, que Pedro Sánchez faria molt bé de tenir en compte.