L’obsessió de Lambán

Segur que molts lectors recorden el discurs de Cap d’Any que va fer el president d’Aragó, Javier Lambán, per acomiadar el 2017 i que hauria pogut ser perfectament un gag del Polònia. Al costat de tres sepulcres medievals dins del monestir de Sixena, després d’haver aconseguit arrencar l’art sacre del Museu de Lleida, proclamava la seva victòria damunt de Catalunya, un territori que, segons ell, era el problema més gran que tenia Espanya.

L’obsessió malaltissa de Javier Lambán amb Catalunya l’ha portat a fer el ridícul moltes vegades. No només estava disposat a donar la vida per les obres d’art sacre, també es va encaparrar amb la fàbrica de bateries elèctriques que havia d’anar a Catalunya, va fer de comentarista del judici del procés en un to hooligan impropi d’un representant institucional, i ara s’ha obsessionat amb els Jocs Olímpics d’hivern del 2030 fins a arribar a deixar plantat el president, Pere Aragonès, perquè no se li garantia ser tractat en igualtat de condicions.

Amb la mà al cor: només de pensar que els hauríem de fer amb Lambán, a molts ja ens passen les ganes de voler organitzar uns Jocs Olímpics a casa nostra, i ja en teníem més aviat poques. Fa molta mandra pensar que ara haurem de suportar el sentiment d’inferioritat mal digerit del president d’una regió que reclama igualtat tot i tenir un PIB sis vegades més petit que Catalunya, que reclama un protagonisme a cop d’una representativitat que no té, amb un currículum de fins a quatre candidatures fallides als Jocs, i amb unes ganes de protagonisme insaciables. No ens mereixem aquest càstig.