Mariàngela Vilallonga i Vives

De vegades els rituals de la tribu cauen en allò que, potser per pietat amb nosaltres mateixos, disculpem com “una contradicció en els termes”. Dilluns passat vam assumir un altre d’aquests oxímorons. Va ser a l’acte titulat Lectio ultima, celebrat a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona per tancar (una altra reducció pragmàtica del llenguatge!) la singladura acadèmica de Mariàngela Vilallonga, professora i catedràtica de filologia llatina. En un d’aquests dons que la vida et regala a fons perdut, he tingut el privilegi d’aprendre molt de la Mariàngela: com a investigadora, com a directora de grup de recerca, com a consellera de Cultura i com a amiga. Per això mateix sé que l’acte de dilluns passat de cap manera podia ser una Lectio ultima. Només podia ser un canvi de pla. És a dir, una veritat fidel al títol de la lliçó amb què la catedràtica ens va delectar, una lliçó titulada Els treballs i els dies.

Els treballs i els dies. Mariàngela Vilallonga ha fet classe durant 48 anys, un total de 17.520 dies. Múltiples generacions d’estudiants ablamades per la seva saviesa. A la cultura oceànica i a la passió que la Mariàngela encomana pel món clàssic, cal sumar-hi la seva condició natural per habilitar un espai sempre agradable, civil, on l’alumnat i les persones se senten tractades com a finalitats en si mateixes i mai com a instruments. Tant en el món universitari com polític –rics, però també miserablement atapeïts d’emboscades on xiulen sarbatanes plenes de verí–, la Mariàngela és una de les poques persones que he conegut capaç de ser assertiva sense perdre les bones maneres ni el somriure càlid ni la mirada neta. Penso que tenim l’obligació eterna de fundar noves Troies. Què seríem, sense la recuperació del patrimoni literari que ella ha propulsat? Què seríem, sense la seva pròpia obra de creació literària? Sense la seva implicació social i cultural? En l’estima absoluta sempre tens ganes de dir-ho tot, i tot alhora: gràcies, Mariàngela. Seguim!