Vilablareix, ràdio i llibres

Pujo al cotxe. GPS a punt. Arrenco en primera i em dirigeixo a la ronda de Dalt per emprendre el camí cap al poble de Vilablareix. Allà m’espera Dídac Romagós, de Ràdio Vilablareix, un periodista amb qui ja ens coneixem de fa uns anys i amb qui hem compartit llibres, entrevistes, xerrades sobre literatura i fins i tot algun cafè. Des de fa uns anys, el programa que condueix el Dídac es dedica a portar gent del món de la cultura fent especial èmfasi en els escriptors. Són entrevistes pausades, amb tot el temps del món, ara una pregunta a l’aire, ara una resposta, ara un nou tema que introdueix una nova reflexió. És com una mena d’oasi en què tan sols cal parlar d’allò que ens resulta essencial: les històries, la paraula feta literatura, el fascinant món de la ficció.

Mentre avanço per l’autopista en direcció a Girona penso que el Dídac no és l’única persona que veuré avui a Vilablareix. També hi haurà la Mar Bosch, escriptora, de qui m’acabo de llegir el seu últim llibre L’edat dels vius (Univers) i a qui també passaré a saludar una estona. L’edat dels vius és una novel·la de ciència-ficció que ens presenta un món distòpic on la gent no envelleix mai. Els seus habitants, tots joves, gaudeixen d’una sèrie de privilegis que els permeten no envellir ni contreure malalties. Són feliços, aquesta gent?, em pregunto. Aviat sabrem que no. L’Elisa, l’única supervivent d’aquesta nova civilització haurà de fugir amb una embarcació amb la companyia d’una rata –una rata!– amb l’únic objectiu d’esperar la mort o qui sap si la salvació…

M’aturo EN una gasolinera i envio un missatge al Dídac. Arribo quinze minuts tard. Retencions, ho sento. Ell em contesta amb un “tranquil·la, aquí t’esperem, no corris”, que em deixa una mica més tranquil·la. Observo el paisatge i sento una fiblada al pit. Cossos corpulents, mirades loquaces, rostres de porcellana sense cap mínim rastre d’envelliment. Per un instant, em pregunto si m’he submergit en la novel·la de la Mar Bosch i també visc en un món que ha decidit escombrar la vellesa del sistema. A L’edat dels vius, els personatges formulen un pacte amb La Fàbrica en què es decideix quin serà el dia i hora de la seva mort. I mentrestant viuen feliços –o aparentment feliços– sense haver-se de preocupar per qüestions transcendentals. La novel·la funciona com a metàfora perfecta d’un món que no sembla tan distant del nostre. Els nostres vells: sempre arraconats en residències, entre malalties, sovint tractats com una xacra social de què ningú es vol acabar de responsabilitzar. Hi som més a prop del que ens pensem, d’aquest món distòpic? Penso que potser sí. La literatura fa pensar, reflexionar… Els nostres vells. Pago i continuo el viatge.

Per fi arribo a Vilablareix i em dirigeixo cap a la ràdio. Salutacions, un parell de petons, “hola, com estàs?”, i fem petar la xerrada una estona. Comença l’entrevista i penso en la quantitat de bons –boníssims escriptors– que s’han assegut en aquesta mateixa cadira i s’han dedicat a parlar dels seus llibres. I tot des d’una petita gran ràdio amb un fort poder de contingut. Una ràdio amb més de trenta mil seguidors a Twitter, feta únicament en català, que ens brinda entrevistes de primer nivell i que ens transmet dia a dia la passió pels llibres. Miro a través de la finestra i empasso saliva abans de respondre la primera pregunta. “I la teva novel·la? Com va sorgir?” Inevitablement penso en la Mar Bosch i en el com devia sorgir la seva història. Una rata creuant un camí? Una visita al seu avi que la va colpir? Una notícia al diari sobre el culte a la joventut o la degradació de la vellesa? A Ràdio Vilablareix, en aquest petit estudi, es creuen històries, imatges, vivències, converses vitals que es tornen imprescindibles i que podrien allargar-les fins a les tantes i les tantes de la nit. Cada escriptor és un sol món, penso. Un món propi. O com diu el Dídac: “Al final, tard o d’hora, tothom de la cultura dels Països Catalans acaba trepitjant els estudis de Ràdio Vilablareix.”