opinió
Tot sigui per les flors
Temps de Flors és un dels millors aparadors que té la ciutat de Girona
S’acaba el maig amb la sensació –d’altra banda no pas nova– que el temps s’ha tornat boig. Això sí, la meteorologia ha sigut prou respectuosa i Girona va poder celebrar una nova edició de Temps de Flors sense gaires ensurts. L’hem viscut i superat de forma prou satisfactòria. Per mesurar l’afluència de visitants, els gironins tenim un indicador que no sol fallar: la cua que es forma per entrar als Banys Àrabs i que, enguany, arribava sovint fins a Sant Lluc. Les persones que s’esperaven podien contemplar un jardí vertical al mur de l’entrada: un mapamundi on Girona apareixia escrita amb flors de color groc. Deu haver estat una de les fotos més difoses per les xarxes, juntament amb el muntatge Ramé, al pati de la casa Sambola, o la catifa de flors a la capella de Sant Narcís dins la basílica de Sant Feliu. La van elaborar membres de la Federació Catalana d’Entitats Catifaires i li donaren el nom de Modernisme floral. L’aviram floral i emplomat que es podia veure al jardí dels Alemanys va ser també una de les presentacions més celebrades en aquesta edició.
Més enllà dels gustos i de les preferències de cadascú, hi ha una percepció força comuna entre els assidus a la mostra: semblaria que cada any hi ha més filferros, més plàstics i menys flors. Això no vol dir que els muntatges es repeteixin o que no siguin ben originals, sinó que la quantitat de flors presents en alguns espais no fa honor al títol de l’esdeveniment. Tothom hi pot dir la seva. Tanmateix, prou feina han tingut els organitzadors i els voluntaris per fer-la possible. Després de les dificultats dels dos darrers anys, veure-la novament ja és tot un èxit!
Temps de Flors és un dels millors aparadors que té la ciutat de Girona. Hi ha, però, algun inconvenient. La manera en què la mostra condiciona els desplaçaments dels veïns pot arribar a ser força estressant. Els qui vivim al Barri Vell o a Sant Daniel us explicaríem un munt d’anècdotes. Una de força habitual és la d’haver-se d’esperar per tal que la munió de persones que tens davant, ocupant la via pública, faci la fotografia de rigor. No entens com no li queda la foto moguda, tenint present que, mentre mira l’objectiu, et va maleint els ossos perquè envaeixes l’escenari. I tu continues esperant educadament. Només vols arribar a casa teva. Són escenes que es repeteixen durant nou dies. Se’ns demana paciència. I la tenim; a fe que la tenim! Tot sigui per les flors.
