Feliu contra Serrat

Núria Feliu ha estat una persona de conviccions i de país. I una senyora. El simple fet de no haver-se mogut de la música popular catalana li va costar arraconament dins del món barceloní de la cultura i un menysteniment profund per part de les elits intel·lectuals de la seva generació. Núria Feliu es va negar a integrar-se en el carril central de la Transició, i tampoc no es va passar al castellà per conquerir el mercat hispanòfon. I així, mentre col·legues de professió corrien a apuntar-se a l’espanyolitat –i la sud-americanitat– progre, la Feliu feia el contrari i es clavava a l’entorn veïnal del barri de Sants i al registre autènticament popular del seu repertori.

Per entendre’ns, Núria Feliu era el refermament de les places de les festes majors, plenes de gent ballant la Marieta de l’ull viu mentre Joan Manuel Serrat reduïa el seu país als colors i les sensacions del Mediterrani explicades en castellà. La Feliu representava –més que no pas era– aquella Convergència de classes mitjanes, una mica carrinclona i amb poca ambició política, però també amb una profunda convicció de perseverar en la nació cultural. Serrat, per contra, formava part essencial de la legitimació del règim, integrant-se profundament en una espanyolitat irreversible, però suavitzada per la retòrica progre i el recurs, sempre tan agraït, a la passió pel Barça. És a dir, tot el que significava aquell PSC, maragaller i olímpic, que oferia una Catalunya dòcil a canvi d’una Espanya tèbia.

Però al final, es miri com es miri, qui ha viscut per salvar-nos els mots i qui s’ha mantingut sempre fidel a aquest poble ha estat la Feliu. Una donota (si se’m permet retorçar Josep Pla) arran de terra que sabia què era essència i què era conjuntura. Homenatjar-la és honorar els tossuts que han derrotat una extinció programada.