L’espill de Vicenç Pagès

“Fulminant. Malaventurat. Tan jove. No s’hi pot pas fer res. Hem de fer el cor fort. Va com va, això. La vida continua. Hi has d’anar mudat, allà, sigui on sigui.” Són frases lapidàries de La felicitat no és completa, llibre que li va merèixer el premi Sant Joan el 2003. Amb aquests tòpics sobre la mort, l’escriptor i professor Vicenç Pagès resseguia irònicament però amb respecte sepulcral el protocol d’un enterrament d’un antic company. Ara és ell qui s’ha mort, de manera fulminant, malaventurada, i no s’hi pot pas fer res. Ben res més enllà de rellegir-lo, recomanar-lo, declamar-lo. Tenia un enorme respecte per la lectura i l’escriptura, i n’era un apòstol convençut però no un proselitista amateur. Simplement enumerava els beneficis de llegir (evitar ser estafat, aprendre a pensar, a relacionar, a escriure), i era del parer que escrivia perquè li resultava beneficiós i necessari: “No crec que llegir ni escriure ens faci millors, que ens faci créixer, que faci millorar el món. Si em dedico a llegir i escriure és perquè m’agrada, o m’ajuda, o ho necessito.” Vicenç Pagès no era un simple apologeta missioner de les bondats de la lectura o de l’escriptura. Ho feia perquè en tenia l’impuls, no perquè se sentís investit d’un mandat missioner. No elevaré la lectura a dogma i concordo amb ell: potser llegir no fa millorar el món. Però llegir autors com en Vicenç sí que eixamplen el món dels qui ens hi endinsem, no perquè ens faci millors a nosaltres. És la pròpia brillantor de les seves històries, estil, veu, la que retruny i deleix. I la necessitem.

Un dels espais on més sovint coincidia amb Vicenç Pagès és l’entrada de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, on ha estat un brillant professor de narració, llengua i introducció a la comunicació. Aquest espai, a mà dreta de la porta d’ingrés a la universitat, té un element decoratiu particular, i és una escultura a la paret que representa l’escala de l’enteniment de Ramon Llull. Una escala que conté elements com la pedra, l’home, l’àngel o Déu. Ens podíem haver trobat prop d’un altre objecte, com un extintor, però era allí, a l’escala del coneixement de Llull. Ell, ens ho han repetit aquests dies, responia al cànon d’home erudit, savi, rigorós, sempre aprenent. Llull a l’ombra l’acompanyava. Llegir, per Vicenç Pagès, servia per emmirallar-nos, per no ser esclaus, per saber què pensaven els déus.

Ha estat un mestre, no només un professor. Les seves classes contenien aquell element màgic que pocs professors aconsegueixen: que fossin memorables, recordables, esperades. Molts estudiants que van gaudir de les seves classes l’admiraven i amb ell han après a llegir, rellegir, escriure i expressar-se. Aprenien, es divertien, s’encuriosien. No proferiré aquelles paraules que als no-empordanesos i als no-gironins els molesta que expressem els que procedim d’aquestes contrades. No escriuré per tant que Vicenç Pagès és un dels millors escriptors que hem tingut, com també ho va ser Miquel Pairolí. No ho diré més perquè és sabut i és profecia. I perquè allà on tants ploren aquesta pèrdua per a la literatura catalana ens queda el consol que els seus llibres han estat traduïts i enviats pel món. Les seves paraules escampades pel globus, sagetes sense verí però amb molta precisió que han colpit i ho seguiran fent sempre que siguin llegides. Tenia molt a dir i ho encaixava bé, barrejant una vasta cultura popular amb elements refinats i picades d’ullet que generaven complicitats múltiples, com veiem aquests dies amb les centúries de lectors que ja l’enyoren.

“Em pensava que eres eslovena.” En Vicenç m’ho va fer saber un dimarts al vespre del 2016, quan vam coincidir per primer cop personalment a la presentació del número 52 de la revista Espill a la llibreria Laie, a Barcelona. En Vicenç era d’aquells escriptors àvids que no només assisteixen a actes quan ells són al cartell de protagonistes. Aprenia escoltant dels altres, i aquella tarda li interessava l’Espill, i el que s’hi compartia sobre Joan Fontcuberta. En Vicenç tenia un cervell esponjós que retenia coneixement, com els camps d’arròs permeables propers a Torroella, on li han pogut dir adeu tots –tants– els que l’estimaven.

En Vicenç tenia unes celles eloqüents que emmarcaven una mirada molt desperta que no provenia només dels seus ulls, intel·ligents i bons, sinó de la seva aura. En Vicenç escrivia obres grans. Vicenç el Magne. Si sabés qui soc, potser no escriuria, confessava. Ara ja sap qui és. Nosaltres sabem qui és. I rellegirem i celebrarem de nou la seva escriptura perspicaç, divertida, veritats immenses d’una ficció colossal.