Imprescindibles de Nadal

Quan era petita encara hi havia famílies benestants de Barcelona que explicaven que tal dia com avui, per Nadal, “asseien un pobre a taula”. D’aquesta descarada operació per tranquil·litzar la pròpia consciència de ric –i explicar-ho– ara en diríem “poor washing”. Per sort, amb els anys el concepte de beneficència ha evolucionat cap a la solidaritat. Però per desgràcia no ha servit de gaire.

Nadal segueix sent l’època de l’any en què les diferències es fan més visibles per la pressió social d’haver de viure les festes amb felicitat. I Nadal té una altra cara que no surt a les campanyes d’alegria consumista; a Catalunya més d’una quarta part de la població viu al llindar de la pobresa. Malgrat tots els esforços de l’administració, la realitat és que avui molts infants no podrien rebre cap joguina i que moltes famílies no podrien posar un plat a taula si no fos per la tasca incansable dels voluntaris i de les entitats socials.

Avui més que mai penso en aquests voluntaris, que sense fer escarafalls ni publicitar-ho com feien aquells rics d’abans, durant tot l’any treballen per l’altra gent, pels que avui viuen el Nadal amb tristesa, amb problemes econòmics, en soledat, o amb problemes de salut i depressió. Hi ha aquella frase de Bertolt Brecht que els defineix molt bé: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.” I aquests imprescindibles es diuen voluntaris i voluntàries. Avui més que mai: moltes gràcies!