Opinió

Aquells Reis de Ripoll

A Ripoll, lector, els nens es regalen ells mateixos una peça que és marxa reial i alhora cançó de bressol

Que potser sí que venien d’Orient, però que a Ripoll hi arriben fent una marrada perquè “porten torrons / de la Mallorca, / de la cua torta...” Aquells músics –l’Asensi, en Puerto Rico, en Parramon, en Celestí Serra...– que els precedien embufandats, coll dels gecs alçat i gorra calada. “[...] Els Reis de l’Orient / porten coses per tota la gent...” Avui canto en silenci la cançó que potser no sentiré mai més en directe però que retinc ben viva al cervell. “Sí fillet, no fillet, / coca blanca, coca blanca. / Sí fillet, no fillet, / coca blanca i torronet...” No hi ha una cançó de Reis més captivadora.

En altres llocs els nens surten a rebre els monarques amb “visques”, arengues i un llistat de parents que es crida i es bota més que no pas es canta. Una botifarra per la meva mare, un got de vi pel meu padrí... Lletres festives, simpàtiques, i tant que sí. Però, ah, a Ripoll... A Ripoll, lector, els nens es regalen ells mateixos una peça que és marxa reial i alhora cançó de bressol. Melodia d’emperadrius, son soneta, desfilada de soldadets de plom... Compàs marcat pels platerets i acaronat pel vent àuric, tremolós, de la banda. Hi canten les coses, no solament els infants. Els fanals, els fanalets, les voreres dels carrers i els vidres dels aparadors. El baf de tantes boques! Per què es fa esperar el seguici de carrosses? Perquè moltes cordes vocals, encara tendres, vagin agafant el to de la nit màgica i facin que les estrelles es gronxin. La lletra, cada vegada més modulada, es repeteix i es repeteix. I cada vegada és la primera vegada. La cançó de Reis de Ripoll: lletra dolça que avui em fa un mal intens i bell perquè la canto de lluny estant. I perquè, com diu Dino Buzzati en un dels seus contes de Nadal, “bell no vol dir només bell, sinó que pot voler dir també terrible i profund. La més gran bellesa d’aquest món potser rau aquí: en el dolor. En el plor per allò que ha estat i que ja no serà mai més, en la nostra solitud, de la qual no ens recordem o ens estimem més no pensar-hi. Però que un dia sortirà...”

(Nota: reprodueixo aquesta columna, publicada fa anys al diari, per col·laborar en la recuperació de la cançó ripollesa, ara que a les noves generacions de pares els mitjans els han furtat la memòria històrica de les petites coses dels pobles.)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia