Keep calm
Jankto, heroi en un esport d’etiquetes
Que aixequi el dit qui tingui en el seu entorn laboral o d’amistats algú de qui desconeix si té parella o si n’ha tingut mai. Caram, gairebé tothom... Ara, aixequeu-lo els que teniu en el vostre entorn parelles homosexuals conegudes. Coi... molts menys. Doncs la diferència de mans alçades explica la necessitat que ha tingut Jakub Jankto d’explicar que és homosexual. Jo no ho he hagut de fer, jo no he hagut de protegir la meva condició, tothom que em coneix sap amb qui convisc i aquesta ortodòxia em treu tota pressió. En canvi, Jankto –esportista relativament poc exposat mediàticament– ha hagut d’autoetiquetar-se perquè estava tip d’amagar-se. Un cop passat el tràngol –alliberador, però tràngol–, ja no té sentit ocultar-se.
Amagar-se, de què i de qui? De l’apèndix del masclisme que és l’homofòbia, encara massa incrustada entre el col·lectiu d’esportistes i entre els espectadors. Com més vintage sigui l’esport, més accentuat és el fenomen. Com més d’homes sigui (les cursives m’estalvien explicacions), més intens és el rebuig. Com més mediàtic, pitjor. Som tan lluny que l’ortodòxia sigui el respecte sense preguntes ni etiquetes que no ens podem deixar enganyar perquè en el futbol femení no calguin Jantkos. Si entre les dones futbolistes la diversitat és viu naturalment és perquè ja la portaven de sèrie quan s’han incorporat al futbol, i d’això fa poc. En el context general de l’esport, les dones van uns quants passos endavant.
L’alta concentració de pulsions troglodites en l’esport denota la dificultat de portar el respecte a la diversitat –que no vol dir el silenci– als recintes esportius, que encara són utilitzats com a vàlvula d’escapament de frustracions i les baixes passions. Si no, tampoc no s’entén que a Badalona –per posar l’últim exemple conegut– se senti un insult racista cap a un rival quan un dels jugadors que fa més feliç la grada de l’Olímpic és de raça negra.