Doctors a Alaska

És difícil parlar de les coses essencials de la vida: la mare, el desert, el goig en el dolor... És difícil perquè quan has de dir (de dir-te) una cosa decisiva, notes l’existència de la glàndula pineal, aquest mític punt d’articulació entre l’ànima i el cos, també l’embat d’una força còsmica que ha de condescendir a fer-se llenguatge. Jo no puc parlar de Doctor en Alaska com si aquesta sèrie –de principis dels noranta i ara a Filmin en una versió remasteritzada– fos un material extern, quan de fet, com tot allò que ens marca de manera ineluctable, ja és part constitutiva de mi.

Les coses essencials. Cicely és un poble imaginari d’Alaska. Un medi natural tan rigorós esmola els atributs dels personatges de la sèrie, que componen un fris coral de molts caràcters que podem trobar en nosaltres mateixos. Hi ha l’urbanita doctor Fleischman, destinat a desgrat a Cicely, que ens confirma que cap paradigma, tant de la medicina com de l’existència, és capaç de validar-se a si mateix i que per tant caldrà continuar funcionant per assaig i per error. Maggie, la pilot d’avioneta, que encarna la necessitat que tenim de buscar els centres de la vida imantats en el rapte de l’aventura. Chris, locutor de la ràdio del poble, que amb la seva força verbal revela –tal com va dir Italo Calvino– que “la literatura és la terra promesa on el llenguatge esdevé el que hauria de ser”. Maurice, que sovint desboca l’orgull equivocat que tots tenim encara que pretenguem dissimular-ho. Ed, indígena, orfe, aprenent de cineasta, que ens descobreix que l’única poètica insubornable és la de narrar allò que un coneix, sent i viu. Marilyn, recepcionista del centre mèdic, que mostra com l’economia de llenguatge pot ser un saurí de la decència. Holling i Shelly, una parella que ens confirma que la maduresa i la immaduresa són inseparables com la frontera entre la llum i l’ombra. A Doctor en Alaska hi ha les sedimentacions profundes de l’espècie. És a dir, aquest nostre jo plural, fet de tot el que estem fets.