Manresa, 25 anys de la gran gesta

El Betis acaba de guanyar el Bàsquet Girona a Fontajau –escric dimarts a la nit– i la permanència dels gironins i del Manresa a l’ACB es fa esperar. Sí, del Manresa, l’equip que acaba de rememorar aquella lliga gloriosa en un trienni irrepetible que el va portar a aixecar la copa, l’ACB i a disputar l’Eurolliga. Avui Manresa i Girona tasten la crua realitat de dues ciutats petites que han tocat el cel i han caigut a les brases. El Betis el dirigeix Luis Casimiro, l’entrenador campió amb el Manresa del 1998 que va disfrutar del seu mirall a la pista. Joan Creus tenia 41 anys, quatre més que el seu entrenador, quan va alçar la copa de campió ACB. Gironí com soc, sempre havia maleït el dia que, quan es va desfer el Granollers (1993), Creus triés Manresa i no Girona, però m’hi vaig reconciliar cada vegada que l’avi Creus –ja em perdonaràs, Joan– retratava el Madrid en les semifinals i el Baskonia en la final del 1998. Un cop retirat, vam gaudir del vessant més didàctic de Creus des de les planes d’El9 fins que ens el va prendre el Barça.

La lliga del Manresa (TDK per als més boomers) va ser la primera que guanyava un club que no fos el Barça, el Madrid i el Joventut. Va ser una gesta –per als miracles ja hi ha el santoral– que s’entreveu irrepetible en l’esport-espectacle professional d’elit del segle XXI. El Madrid, el Barça, el PSG, el Bayern, el City, el Liverpool, el CSKA, el Fenerbahçe, l’Olympiacòs... tots els grans clubs de futbol o bàsquet europeu tenen un any dolent, un cicle baix. Però l’alternativa no és mai un equip dels que, si s’ordenen per pressupost, serien candidats al descens, com el Manresa del 1998. Allò no s’ha repetit i probablement no es repetirà. Igual com ningú no ha emulat Joan Creus. Com que no jugava sol, tots els seus companys d’aquell temps saben que van ser campions perquè van sentir que el seu líder era el jugador més baix i veterà de la lliga. I el van seguir.