Saber matar l’aranya

Qui és més poderós o més ric, aquell que insaciablement ho desitja tot o aquell que es mira la vida observant com canvien els núvols, com crepita el foc, com peten les onades...? Ras i curt, la riquesa de debò és viure sense cap mena d’objectiu instrumental. Ens han ensenyat massa vegades que hem d’evitar per totes caure en la desgràcia de l’avorriment, que hem de fer coses, el que sigui, i aleshores ens refugiem en el temps lliure, que no és altra cosa que una extensió del sistema capitalista més fagocitador. Un temps que realment no és lliure, sinó una simple llibertat condicional del sistema productiu de la societat.

Pertanyo a una generació en què en la infantesa no existien els esplais, ni els casals d’estiu, ni les festes d’aniversari amb els companys de classe, ni els happy parks, ni tampoc les activitats extraescolars. Potser abans, a les ciutats i sobretot als pobles, era més fàcil aprendre a matar l’aranya fent classes en directe de ciències naturals: a l’estiu, caçaves galamons (o capgrossos, o culleretes), els observaves com creixien i els tornaves al seu medi, resseguies els camins que feien les formigues, arreplegaves cucs de seda i n’observaves l’evolució fins que es convertien en papallones... En resum, l’època que vam viure ens va ensenyar a aprendre mil i una maneres de conviure amb l’avorriment i girar-li la pell de la diversió, la creativitat, l’entreteniment.

Avui dia, tenir una vida ‘intensa’ és sinònim de tenir més rendiment o de consumir més. La vida realment intensa és precisament la no productiva, la inactiva. No està ben vist que una criatura no faci res, que simplement contempli els núvols i que no estigui fent les mil i una activitats que la societat del capital recomana o obliga a fer per tal de contribuir a mantenir en forma la mateixa societat de consum. Si s’han generat programes d’activitats lúdiques, no pot ser que la criatura s’estigui a casa sense fer res, i així seguim deseducant-los, perquè no els ensenyem que pensin per ells mateixos perquè trobin espais de diversió. Actualment, però, alguns pares recorren a les extraescolars perquè a la feina tenen horaris incompatibles amb la conciliació familiar.

Ens diuen que hem de matar el temps, ens volen ensenyar que és la manera correcta de viure, i precisament ens cal el contrari, que és guanyar temps invertint-lo en el que realment és beneficiós per a la societat, per combatre, d’altra banda, les crisis climàtiques que fa temps que patim. Guanyem temps si realment aprenem a ser ociosos, a ser inútils en una societat malaltissa del rendiment perquè toca. El canvi climàtic, una de les conseqüències del qual són les sequeres, és el resultat d’aquesta activitat desenfrenada que suportem fa dècades. Més que desconnectar-nos de les xarxes, el que cal és saber distanciar-nos-en, cercar les maneres de trobar bellesa sense haver de passar per solucions radicals. Ens cal la mirada d’infant per entendre i aprendre la contemplació de les coses. A Ciutadella, per exemple, la mainada solia agafar per una cama una aranya d’aigua o gallineta i li deien: “Aranyeta, aranyeta, si no em dones un poalet d’aigu, et rompré sa cameta”; i diu que l’aranya els posava una gota d’aigua damunt el dit, i ells la deixaven en llibertat.

Per ser feliços no necessitem altra cosa que divagar, valorar les coses supèrflues, defugir de la productivitat o utilitat. El consum desbocat provoca que les persones se sentin aïllades, separades de la comunitat. La comunicació digital no deixa de ser una comunicació sense comunitat, la desintegra. I les xarxes socials ens aboquen o ens obliguen a tenir una mirada narcisista, i és que hem de ser molt productius, hem de tenir milers de seguidors i més likes que qualsevol altre. I ens passem la vida competint inútilment. La societat necessita un canvi de mentalitat. No es tracta que de la nit al dia trenquem amb el sistema productiu de les coses, sinó de fer un gir que ens permeti reconduir el camí del gaudi perdut. Si no pots fer un creuer o viatjar fins a les Seychelles, ja no gaudeixes del poder o la riquesa que ens han ensenyat com a valor estàndard. Però la persona veritablement poderosa o rica és la qui observa, la qui contempla la bellesa de les coses en tots els seus matisos de simplicitat. Diu el refranyer que qui no té feina el gat pentina, un exemple més de la vida inactiva o contemplativa, però jo hi afegiria que cal aprendre a estar desvagat per saber pentinar un gat.