Opinió

Tribuna

Carla Simón i els pardalets al cap

“Volar és el millor que es pot desitjar a un alumne. I treure-li la xarxa però deixar-li una liana, perquè en aquesta selva que és endinsar-se en el món dels adults, en el món laboral, hi hagi l’acompanyament i la complicitat de qui t’ha format

Els amants del vol tenim detractors, i el mateix verb volar té connotacions negatives. “Aquesta fa volar pardals”, li deien a la Carla Simón, a qui vaig escoltar amb molta cura dissabte passat a la basílica de Santa Maria del Mar en l’acte de graduació de desenes d’alumnes que entren ja al món laboral. Sí, sí, li deien que tenia “pardalets al cap” quan somniava ser directora de cinema. I mira, Alcarràs, Estiu 1993 i ara el flamant Premio de Cinematografía.

‘Volar’ és un verb al qual li ha tocat el rebre en les locucions fetes. “Volar pels aires” també és una de les accepcions negatives, com “fer volar coloms”, etc. Volar implica no tenir els peuets a terra, i ja se sap que qui no té els peus a terra levita, és una persona inconsistent, que no respecta les lleis de la gravetat (el sistema).

Volar, per als qui en som devots, és una de les meravelles que l’enginy humà ha aconseguit amb els avions i altres artefactes. Res pot substituir l’adrenalina del fet de ser en un lloc i en poca estona en un altre de manera real: llegir s’hi acosta, l’art ho intenta, les substàncies ho simulen. Volar implica anar contra corrent, pujar a una bèstia de ferro amb gent que gaudim del trajecte i altres que passen terror. A mi m’agrada volar, que em passegin. No volar en el sentit de pilotar una avioneta. No tinc cap interès ni ganes de pilotar; és més, em fa vertigen la idea. En canvi, que algú de professió pilot estigui allà assegut i ens condueixi em sembla un gran pas per a la humanitat. No es vola només per plaer o per feina. Es vola per arribar a temps a un acte important, per veure un amic, per conèixer un lloc nou, per desconnectar. Els anglesos han creat aquest concepte del bleisure, que no és business només o feina, ni tampoc pleasure o oci, sinó la combinació. Quan voles observes, ni que sigui

inconscientment, que el món és més gran que el teu cercle. I et sents fràgil (mentre escric estem a 10.976 metres sobre el cel i anem a 747 quilòmetres per hora) però també poderós perquè estàs superant allò que estaria escrit, que els teus peus no es moguessin de terra, que no fessis volar coloms. Pensem en la Carla i els seus pardals.

Quan em critiquen perquè “volo tant”, em posen sobre la taula diverses raons per adduir aquest “massa”. Suposo que deu haver-hi, en algun lloc del sistema, el que es considera volar convenientment. Jo no entro en aquesta categoria acceptada. “Voles perquè no vols treballar. Voles perquè només vols treballar. Voles per caprici. Voles per vici. Voles perquè deus voler fugir d’alguna cosa. Voles perquè això d’aquí se’t fa petit. Voles perquè ets àvida per conèixer. Voles perquè no pots parar d’aprendre. Voles perquè deus tenir molts punts. Voles perquè deus tenir algun familiar en una companyia aèria.” Jo escolto, i m’uneixo als passatgers que volem per tants i diferents motius, i penso: volo perquè puc volar. I volo perquè tinc una

feina magnífica que ho contempla. Pot arribar un dia en què no sigui possible. I certament un dia volaré tant que ja no tornaré mai més perquè em moriré. No em sento una militant aeronàutica, ni una persona que no sàpiga caminar per terra ferma. Les oportunitats que m’ha donat la vida m’han dut a acumular moltes milles de vol, a compartir molts vols, a perdre’n, a aterrar en aeroports on no tocava per boira, a recular per errors mecànics, a veure com llançaven fuel al mar perquè teníem problemes en un motor... Les probabilitats són infinites. El que no es perd mai, quan voles, és aquella capacitat de meravellar-te, de veure’t en un altre entorn no perquè tu ho has aconseguit, sinó perquè algú t’hi ha portat. A Peter Pan ho sentencien: “Només els qui són alegres, innocents i insensibles poden volar.”

A l’acte de graduació de Santa Maria del Mar es va fer servir el símil del vol. Els estudiants fan escala ara, entre una vida acadèmica que deixen i una vida laboral que inicien. Porten la maleta dels coneixements adquirits. Passaran turbulències, els deia el degà, però la seva companyia no abandona els passatgers. Volar és el millor que es pot desitjar a un alumne. I treure-li la xarxa però deixar-li una liana, perquè en aquesta selva que és endinsar-se en el món dels adults, en el món laboral, hi hagi l’acompanyament i la complicitat de qui t’ha format. Ser professor és ser capaç d’ensenyar a volar i de deixar de pilotar perquè agafin el timó els altres. I que ho facin, perquè la vida passa volant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.