Els amants dels conillets

Si no tenim clar on vivim, de què vivim i què ens convé per continuar vivint acabarem barallats, més pobres i morirem de gana. Es veu que l’angelical conill que competeix amb la sequera per veure qui aixafa més producció agrària (ergo, menjar) és un animalet tan simpàtic i tan intel·ligent que mereix especial protecció. Que fàcil que és ser un bonista happyflower des de la taula d’una oficina... És que el conill és a casa seva, diuen amb una càndida però insuportable brama de superioritat moral. Això sí, els senglars, lluny de Collserola, que m’empaiten la bossa del supermercat i m’espanten les criatures...

Els conills són una plaga, i les plagues es combaten abans que arribin a tenir dimensió bíblica. Si el bonista de l’oficina baixa al bar a esmorzar i hi troba escarabats o rates en fugirà perquè els trobarà infectes, tot i que també són a casa seva.

En l’equilibri hi ha la virtut. Dècades enrere la mixomatosi i la pesta van delmar tant els conills catalans que es va haver de repoblar-los. Ben fet. Ara s’han tornat resistents a les malalties i els seus depredadors naturals –que no roseguen ni cereal, ni soques, ni brots dels arbres ni molt menys els tubs de reg– escassegen. Doncs ara toca reduir la conillada, igual com s’ha reduït la sobrepoblació de senglar a les Gavarres i l’Empordà. Estem jugant amb el menjar, la sobirania i la supervivència, perquè si l’agricultor perd collites i arbres, no pot viure de la terra i abandona la terra ens quedarem sense sector primari, haurem de comprar el menjar a fora als preus que voldran de fora i deixant erms els camps estarem entregant hectàrees del territori als capricis dels incendis. Perquè, parlant d’animals, som tan ambientalistes que reintroduïm l’os –que espanta o ataca ramats– en lloc de fomentar que xais i cabres netegin el sotabosc i facin un manteniment natural i sense cost del nostre medi natural.