Frases fetes (1)

Quan algú ens diu que es va “enamorar bojament” acceptem de manera líquida un vincle umbilical entre l’enamorament i la bojor. I és que, ¿es podria estar genuïnament enamorat sense la fúria abassegadora de la bogeria? Enamorar-se racionalment, ¿no seria com posar el carro davant dels bous? Dir “em vaig enamorar bojament” és una redundància que subjuga la raó a la passió. És una frase que remet a la força de succió d’aquest forat negre de la condició humana tan ben exposat per Blaise Pascal a través de la màxima “El cor té raons que la raó no comprèn”.

L’hivern del 1986 em vaig enamorar bojament. Em fascinava aquella estudiant d’història que quan agafava apunts a classe inclinava lleugerament el cap a l’esquerra i un ble de cabell rinxolat i negre com l’atzabeja li cobria una part del rostre mentre deixava un oceà d’ombra a la taula, on a mi m’agradava nedar i submergir-me tot somiejant que aviat aviat ella i jo ens abraçaríem.

Van arribar els primers jocs d’amants: jocs de mans mentre baixàvem unes escales angostes del call. En aquells dies el seu pare estava ingressat a l’hospital. Ella el vetllava de nit. El cansament, la tensió nerviosa, dormir poc i malament li van estampar dues randes liles a sota els ulls, dues randes captivadores.

Va ser durant un sopar amb uns companys de classe que ella va deixar anar aquell míssil. “No hi ha ningú insubstituïble”, va dir. La sentència, sortida dels llavis que jo havia besat aquella mateixa tarda, em va agullonar. Per a mi, ella era insubstituïble. Em vaig preguntar quins estralls pot haver comès, la vida, per a què una persona arribi a creure aquest diagnòstic demolidor, que té molt de predicament a pesar de ser tan degradant, desolat i infeliç. Vaig sentir que ens esborràvem. Vaig comprendre de cop la fondària de Pascal, que sempre ens recorda les terres bellugadisses de sota els nostres peus. Amb dolor, vaig sentir el metall fred i precís de la raó. Un metall gens desitjat. Però incisivament lluminós, protector.