‘Las espigadoras’

‘La ley del deseo’ invo­cada a l’Ombra d’ahir m’ha dut a una altra pel·lícula d’Almodóvar, Vol­ver, en què, al començament, les dones d’un poble man­xec nete­gen amb cura les tom­bes del cemen­tiri men­tre sona una cançó de la sar­su­ela La rosa del azafrán: Las espi­ga­do­ras, que el meu pare, ori­gi­nari de la Manxa, em can­tava. Les espi­go­la­do­res eren les dones que reco­llien les espi­gues dei­xa­des als camps després de la sega i recol·lecció de cere­als. Un cos­tum que només prac­ti­ca­ven les dones més pobres del món rural: a més de no tenir ter­res, ni tan sols par­ti­ci­pa­ven en la collita; des de l’albada fins a la posta del sol, però, els era permès espi­go­lar-ne les res­tes.

Pel que fa al blat del pa, tant se’n planta a l’hivern com a la pri­ma­vera, de manera que la sega es fa quan s’acosta l’estiu o cap al seu final. Jo veig les espi­go­la­do­res reco­llint les espi­gues sota un sol de justícia i amb el cos aju­pit en la calo­rada. La pin­tura rea­lista fran­cesa de mit­jans del segle XIX, que tant volia mos­trar la duresa de les fei­nes al camp com la dig­ni­tat de qui les fa, va ser sen­si­ble al tema: n’hi ha diver­sos qua­dres, el més famós dels quals, Des gla­neu­ses (1857), de Jean-François Millet, una de les ins­pi­ra­ci­ons de Les gla­neurs et la gla­neuse, film d’Agnès Varda sobre els espi­go­la­dors con­tem­po­ra­nis. Amb música de Jacinto Guer­rero i lle­tra de Fede­rico Romero i Gui­llermo Fernández Shaw, Las espi­ga­do­ras can­ten: “Por los car­ri­les y los ras­tro­jos / soy la hor­mi­guita de los des­po­jos (...) Ay, ay, ay, ay, qué tra­bajo nos manda el Señor, / levan­tarse y vol­verse a agac­har, / todo el día a los aires y al sol. / Ay, ay, ay, ay, ten memo­ria de mí, sega­dor, / no arrebañes los copos de mies / que detrás de las hoces voy yo.”