A la tres
Rèpliques
L’Estat va voler judicialitzar el conflicte amb Catalunya, per garantir un bon escarment, que s’ha convertit en repressió. Però també perquè judicialitzar el conflicte te n’assegura l’existència durant anys, qui sap si alguna dècada. Un cop s’obre la via judicial, mai se sap quan es tancarà. Una via judicial que estreny el cercle sobre l’exili té prop de quatre mil represaliats en diferents causes obertes, investigant-se, congelades, pendents, arxivades, sentenciades o amb pena complerta. És aquesta judicialització la que ara complica la negociació política amb Junts a què l’obliga la feblesa d’un dels dos aspirants a ser investit president del govern de l’Estat. El Suprem torpedina el diàleg des del primer dia, la fiscalia segueix el camí de Vox i reclama euroordres i les veus que demanen fer política i negociar com si res no hagués passat semblen il·luses, malgrat ser realistes.
Només unes hores després del terratrèmol electoral, sembla lògic que les parts mostrin els punts de partida a partir dels quals començarà el diàleg. Fins aquí s’entenen les posicions dels líders de Junts i del Consell de Ministres. Fins i tot el pragmatisme de Trias –el principal damnificat dels pactes d’Estat entre el PSOE, el PP i els comuns– d’asseure’s amb Collboni. Tot i que resulten galdoses les crides del PSC a la responsabilitat de Junts, després de la jugada a l’alcaldia de Barcelona. O les ofertes d’ERC de pressionar plegats al Congrés el mateix dia que entren en el govern de la Diputació. Són tot encara rèpliques del petit terratrèmol electoral que ha suposat el fet que Feijóo no sumarà i que Sánchez dependrà de Junts, a qui fins i tot Otegi demana seny. Un Junts que, malgrat tenir la paella pel mànec, no ho té gens fàcil, sense càrrecs a les grans institucions, i sabedor que pactar amb Sánchez acaba essent perjudicial per a qui s’hi abraça, bé sigui Sumar, bé sigui ERC. El “pressing Junts” ha començat, com també les veus que reclamaran a Madrid un pacte d’estat perquè governi el més votat.