Frases fetes (4)

Tanco aquesta secció estival d’articles amb un text presidit per dues frases de Josep Pla. La primera frase compleix la funció de la paradoxa lluminosa: “No us deixeu enlluernar mai per les frases brillants.” La segona sembla sorgida d’una hibridació entre Nietzsche i Wittgenstein passada pel sedàs terral de Pla: “Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dona ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta anys i anys com un pes mort.”

Com un pes mort. És el que penso quan algú repeteix aquella màxima atribuïda a Maquiavel: “El fi justifica els mitjans.” Albert Camus va defensar que en democràcia és justament a l’inrevés: són la pulcritud i la humanitat dels mitjans utilitzats els únics factors que poden justificar un fi. Durant la fase inicial de covid-19, la majoria de mitjans de comunicació i moltes persones avalaven acaloradament que, atesa l’escassedat de recursos hospitalaris, els respiradors de les UVI s’apliquessin preferentment a la gent jove. El pragmatisme d’“el fi justifica els mitjans” servia per passar de la nit al dia a un nou marc de valors en què el dret universal a la vida quedava jeràrquicament liquidat en funció de l’edat. Així doncs, la pregunta fonamental del perquè no es tenien recursos per afrontar una epidèmia quedava sepultada per un utilitarisme urgent i despietat.

Com un pes mort. Sovint, quan s’ajorna alguna empresa amb altres persones, algú acostuma a dir: “No passa res: hi ha més dies que llonganiiisses!” No és veritat. És al revés. Hi ha més llonganisses que dies. Mai (per sort) no sabem quants hiverns més ens reserva Zeus. Aquella nit, la Sònia es va mostrar radiant. I res podia fer preveure la decisió dràstica que ja havia pres. “Hi ha més dies que llonganisses”, va exclamar la mare quan li vaig dir que havíem d’ajornar un any més les nostres ganes d’anar al desert del Sàhara. En aquells moments, és clar, no sabíem que ben aviat trepitjaríem el desert de la seva absència.