Sistema educatiu (2)

Al sistema educatiu se li ha dit que ho pot tot i que ho ha de fer tot. És un elogi enverinat que exalta una desmesura de responsabilitats i culmina en una ínsula Barataria, on, per tunejar llacunes socials i polítiques, s’acaba magnificant la –imprescindible, d’altra banda– vocació i capacitat de sacrifici del professorat a l’hora “d’educar les noves generacions”. La realitat, però, és més cantelluda, i no tan barata. Les tones de vocació mai no podran cobrir els grans dèficits estructurals de la societat i dels governs, uns dèficits que impacten en el cor del sistema educatiu públic. Resumit en una proclama: “Menys lemes motivacionals i més inversió en educació i en atenció social!”

És incontestable. Hi ha dinàmiques socials tan poderoses que esterilitzen l’acció del sistema educatiu. Si en paral·lel no s’incideix en un canvi social de caràcter general, el sistema educatiu només pot ser un dic de contenció, important però sempre vulnerat. Hem exalçat models socials que assenten valors nefastos. Hem sacralitzat el diner. El poder econòmic s’ha constituït en la principal font de normativitat. L’espiral del consumisme és el marcador preferent (si no exclusiu) dels horitzons aspiracionals de moltes persones. L’explotació ha estat disfressada de superació infinita, àlies la Competitivitat Despietada. S’ha reduït la ciutadania a mera comparsa d’un entramat oligàrquic, polític i mediàtic. En un moment històric en què les possibilitats de coneixement semblava que havien de fomentar un pensament independent, emancipador i plural, resulta que el gregarisme s’imposa de manera aclaparadora i quasi tot és mercaderia, moda o seguidisme. En nom de la correcció política hi ha un relativisme moral i una por paralitzant que impedeixen assentar valors universals de dignitat humana. Enmig del vertigen general, ¿es concedeix a l’experiència formativa el temps que l’experiència formativa exigiria? En el pròxim article s’exposarà una bateria d’exemples pràctics d’aquestes dinàmiques.