Castellanitzar Montserrat

El papa Francesc es va estranyar d’haver de resar en castellà, en lloc de fer-ho en català, davant d’una talla de la Mare de Déu de Montserrat: “És en castellà! No ha de ser en català?”, exclamà el pontífex màxim d’origen argentí. L’episodi ha desfermat les crítiques cap a l’arquebisbe de Barcelona, cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Joan Josep Omella, acusant-lo de poca sensibilitat lingüística. Aquest episodi contemporani ens serveix per parlar d’altres intents de castellanització del que representa Montserrat. A vint minuts a peu de la plaça de Sant Pere del Vaticà s’hi troba l’església de Santa Maria de Montserrat. Aquesta havia estat l’església de la Corona d’Aragó a Roma, lloc d’acollida dels seus pelegrins i d’enterrament dels papes Borja, que va sobreviure a la seva estructura política després de la desfeta de la Guerra de Successió. A inicis del segle XIX se li va fusionar l’església de Sant Jaume dels Espanyols, el temple castellà al Caput Mundi, i així és com avui dia se la coneix oficialment, com a Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat, amb la seva façana presidida per un escut de l’Estat espanyol. Podem anar més enllà: el 1493 els Reis Catòlics ordenen que Montserrat passi a dependre de la Congregació de Sant Benet de Valladolid, situació de dependència que va durar fins al segle XIX i que va provocar greus tensions dins de la comunitat monàstica entre els monjos castellans i els catalanoaragonesos. El 1582 el Consell de Cent de Barcelona es va dirigir a Felip II per denunciar que els “monjos estrangers” s’havien apoderat de “dit monestir i de l’administració d’aquell” i que estaven expulsant del cenobi els naturals “d’aquesta ciutat i principat de Catalunya, com els altres que són de la reial corona de Vostra Majestat dels Regnes d’Aragó”. Com podem veure, es tracta d’una dèria que ve de lluny.