TikTok i la trituradora

Els experts ens vaticinen un augment trepidant de la distracció juvenil i avisen que la hiperestimulació té conseqüències negatives en el cervell en formació. L’exemple de TikTok es repeteix sovint. Si estàs permanentment connectat a breus impactes digitals, no tens ni temps per avorrir-te, ni moments per ser creatiu, ni s’activa la teva pròpia productivitat perquè vius vicàriament dels altres, dels seus impactes, de les seves emocions i de les seves banalitats. Aquests són els experts més apocalíptics. Els especialistes integrats, més positius, són els qui accepten aquestes limitacions però hi veuen en canvi totes les bondats possibles: la

digitalització elimina rutines que no tenien sentit, els vídeos curts en el cas de TikTok aguditzen l’enginy dels qui els produeixen i diverteixen als usuaris. A més, permeten tenir accés a continguts diversos, alimenten la pluralitat de visions i ajuden a aprendre idiomes.

La diversió com a tal no pot ser un sinònim només associat a la negativitat, però tampoc podem estar-nos divertint sense parar. En el seu cèlebre Divertim-nos fins a morir, Neil Postman ja començava a assenyalar la inquietud que causarien els mitjans de comunicació desenfrenats que ofuscarien la capacitat de reflexió. Recordo la portada del seu llibre: una família reunida davant de la televisió, i en comptes de caps tenien pantalles connectades. Era la premonició del que tenim ara i aquí, les pantalles com a pròtesis perfectes de la nostra vida, on de l’oci al negoci, de les relacions a les transaccions, tot el que podem ho fem passar per la via digital. Europa està demanant a Meta i a TikTok explicacions sobre què fan per evitar continguts malintencionats que circulen per les xarxes. Màxima exigència als responsables, però també autoexigència als usuaris.

En aquesta amalgama entre l’impacte de les xarxes socials i la necessària disciplina acadèmica a la universitat, he demanat als estudiants de tercer de carrera un exercici que no havia sol·licitat mai. No volia el típic assaig o redacció. En aquest cas el material a lliurar havia de ser en forma de posts de TikTok. Tres càpsules. Havien de sintetizar un article acadèmic i passar-lo per la liquadora perquè en sortissin tres posts. L’article era el que us podeu imaginar, un text prou dens sobre relacions internacionals i religió, 19 pàgines, amb conceptes com liberalisme, realisme, constructivisme, teories de la secularització, moltes notes a peu de pàgina. El que ve a ser un dens, convencional i ben estructurat article acadèmic. He dividit els estudiants en grups i han hagut de convertir-ho en peces petites, en posts per a TikTok. Ho han brodat. Han estat capaços de sintetitzar, i a més fer-ho de manera amena i creativa, original i al mateix temps amb contingut. L’experiment ha anat molt bé, i ara el combinarem amb altres maneres d’avaluar, més clàssiques. Però si bandegem TikTok, si pensem que només és un cau de distraccions i desenfocaments, els que ens desenfoquem potser som nosaltres. En el context de les ximpleries i la banalitat, el discerniment i l’acompanyament també hi tenen el seu paper.

El nom real de la xarxa de vídeos curts TikTok és Douyin, “sacsejar la música”. La xarxa preferida dels joves (avui, demà ja canviarà) es va iniciar a la Xina i en la seva identitat ja encapsula el concepte perfectament: xarbotar, agitar, bellugar, fer sotracs. El que motiva, informa, consola i diverteix la gent jove és, doncs, un artilugi batedora, una eina que regira, baqueta i es mou. Hi ha adults que han assistit estupefactes al fenomen TikTok. Tenen la sensació que més que sacsejar, tritura. Tritura el cervell, l’enteniment i la capacitat de comprensió. Aquestes xarxes són sovint eines o plataformes en la seva definició, però acaben convertint-se en els llocs on reposen els desitjos, les frustracions, les esperances. Pensar que són només eines o mecanismes és ignorar-ne el pes. En la lleugeresa que ens envolta, aquella superficialitat que Lipovetski veia com a definidora dels nostres temps, la combinació entre allò pesant i allò lleuger és cada cop més apressant.

Alerta Joan-Carles Mèlich que avui la gent ja no estudia: ara fan recerca. Ni llegeix: ara busquen informació. Aquests canvis semàntics sí que ens han de preocupar i posar-hi remei es fa convivint amb aquesta tecnologia que ens envolta, la nostra nova pell. Saber-se moure en diferents registres i atorgar-los el pes que tenen sense magnificar però sense menystenir serà l’art dels supervivents.