Els tres camins

A poc a poc, cauen les màscares. Tant els polítics dels partits que encara es fan dir independentistes com els seus acòlits propagandístics que viuen ben peixats en la majoria dels mitjans de comunicació del país van mostrant la seva via autonomista. Ara, més que mai, convé endreçar el desgavell. Dir-ne, de la qüestió Espanya-Catalunya, secessió, autodeterminació, independència, sobiranisme, separatisme, o qualsevol altre nom que faci forrolla ens ha d’importar poc o gens, als independentistes de soca-rel. Dels que s’han aprofitat del terme a nivell polític, no cal parlar-ne. Ara que hem retrocedit fins als anys vuitanta del XX i els independentistes, si fa no fa, som els que érem (amb algunes adquisicions noves mig desorientades), és el moment de recordar els tres camins per assolir de facto allò que es va plantejar de manera “hippy” abans del 2017. Són les tres raons clàssiques de la política per justificar la independència d’un territori.

El primer camí és el del referèndum. Ja se n’han fet dos, de mala gana per part de les autoritats catalanes. Enlloc no diu que s’hagi de fer acordat per les dues parts. Que els quebequesos i els escocesos facin els que creguin o el que puguin. Cada terra farà sa guerra. El problema del referèndum sempre serà el demos, el qual, els darrers anys, s’ha alterat expressament amb la finalitat que, si se’n volgués fer un altre, hi hagi la tranquil·litat que surti el “no”. Tot plegat pàgina passada. El segon, és l’anomenada raó “adscriptiva” que ja complim: el grup té la secessió legitimada quan són una comunitat territorialment amb uns trets culturals, lingüístics i històrics diferenciats. És més, en el nostre cas no cal parlar de secessió d’una nació matriu, puix Espanya no és el nostre punt de partida, encara que TV3 maldi per fer-nos-ho creure. El Principat de Catalunya i la resta de la nació catalana el que farien seria restaurar la seva independència. Demostrar que el Principat és una colònia és fàcil. Si l’exèrcit que en teoria t’ha de defensar no parla la teva llengua i té una altra bandera; si la policia que t’ha de defensar ve a crits de “A por ellos”, com si els ellos fossin uns altres (en teoria no som tan espanyols com els que van venir a atonyinar-nos?); si tenim un delegat del govern amb les mateixes funcions i poder que tenien els virreis a les colònies americanes, l’evidència és clara: som una colònia segons la categoria de l’ONU.

El tercer camí és la causa justa. No ens hi estendrem, perquè des de fa 300 anys l’espoli econòmic i l’intent de destrucció de la identitat i la llengua del país conquerit han estat i, encara són, constants. En realitat, les nostres patums no tenien pas gens de ganes de fer la independència i es van escagassar quan es van adonar que amb Espanya l’única solució era anar a les males. Tanmateix, parlem de qüestions rellevants.

Primer: prou de victimisme. No fem el ploricó contínuament davant d’Espanya. Un dia, t’adones que t’espia. Oh, sorpresa! Un bon independentista ha de saber que l’espionatge és la més mínima de les coses que li poden fer. Si hom vol de debò esdevenir estat, convé pensar que tant de bo el sistema Pegasus el pogués comprar jo, en lloc de tenir tractes amb qui t’ha espiat. I culpar-ne el fabricant israelià, ves per on, és un senyal d’aparició de l’antic antisemitisme calcat del del 1391 que ens hauria d’avergonyir com a catalans. Segon: estudieu i llegiu sobre política (ni que sigui veient obres de Shakespeare), en lloc de perdre el temps pensant en la propera calçotada. Tercer: oblideu-vos d’encendre contenidors i fer focs de camp. Això ja ens ha demostrat a bastament que no ha servit de res i que, gràcies a ser fàcilment manipulables, hem llençat per la borda una tasca que potser, a posteriori, hauria servit. Quart: com diu Maquiavel, sigueu com els lleons i com les guineus: el lleó no se sap defensar de les trampes i la guineu no sap defensar-se dels llops; cal, per tant, ser una guineu per conèixer les trampes i ser un lleó per atemorir els llops.

L’escriptor i poeta Agustí Esclasans l’any 1930 deixa anar com aquell qui res: “cal salvar tot allò que encara hi hagi de salvable”, i “al catalanisme, li han sobrat sempre massa Maquiavels de celobert, en literatura i en política”. Substituïu celobert per tertulià o articulista. Fora bo, potser, que això darrer m’ho apliqués jo mateix. Els deixo perquè hi meditin, si és que han tingut l’esma d’arribar fins aquí.