Voler pernil just a l’hora del tancament

El car­tell que hi ha pen­jat a l’entrada ho indica amb lle­tra ben grossa: “Horari d’ober­tura, de dilluns a dis­sabte, de 9 h a 21 h”. Això vol dir que tot­hom dis­posa de dotze hores al dia, inin­ter­rom­pu­des, per com­prar en aquell super­mer­cat. Hau­ria d’indi­car també, tot i que això va a inter­pre­tació del con­su­mi­dor, que a les nou i un minut de la nit no hau­ria de que­dar ni una ànima en aquell comerç, a banda dels tre­ba­lla­dors a qui cor­res­pon abai­xar la per­si­ana. Doncs bé, mal­grat que tot­hom té a la seva dis­po­sició 720 minuts dia­ris per fer la com­pra, ella s’ha ins­tal·lat en la rutina d’entrar a l’esta­bli­ment quan res­ten un parell de minuts, màxim tres o qua­tre, per a l’hora del tan­ca­ment. I no agafa un pro­ducte del pres­tatge que va obli­dar hores abans i que li resulta indis­pen­sa­ble, no pas. Es pren el seu temps i fins i tot, algun cop, té el des­ver­go­nyi­ment de diri­gir-se al mos­tra­dor del pro­ducte fresc i dema­nar un quart de per­nil dolç tallat al moment. Si la màquina ja estava neta i a punt per a la jor­nada següent, a ella li importa un rave. Si la depen­denta acu­mula una llarga jor­nada labo­ral i té més que gua­nyat el des­cans, tres quarts del mateix. A més, ella sap que no està sola i que tro­barà com­prensió en altres cli­ents, autèntics espe­ci­a­lis­tes a donar pel sac quan els dam­ni­fi­cats només pen­sen en la reti­rada. I no pen­sin que ella tre­ba­lla tant que no té més remei que enco­ma­nar-se a la bona fe dels tre­ba­lla­dors de la botiga. Sim­ple­ment, la nena plega pas­sa­des les nou de l’escola d’arts mar­ci­als i, d’aquesta forma, ho fa tot d’una tirada, la com­pra i la reco­llida de la menor. Això sí, ella, que és incapaç de posar-se en la pell dels altres, es col·loca cada matí el seu rellotge per con­tro­lar que no regala ni un minut a l’empresa on tre­ba­lla.