Peix a preu de clova
Fa anys que sabia que em tocaria menjar peix ‘de piscina’. El que ignorava és que també el pagaria a preu d’or
Uns sis milions i mig de quilos de peix surten de les llotges gironines cada any. L’any 2002, entre Blanes i Roses superaven àmpliament aquesta xifra i el total de captures al litoral gironí era gairebé del doble. La suma d’una demanda a l’alça (no sempre local) i la fragilitat dels caladors gironins només podia tenir com a efecte un increment de preus desaforat, que els costos creixents per sortir a feinejar han potenciat. Amb tot, els preus s’han multiplicat en els dos últims anys. Ens hem acostumat a culpar de tot Putin per la invasió d’Ucraïna, però el preu del gasoil ja no està desbocat i el del peix no recula. Fa anys un armador de Palamós amic meu m’explicava el desastre que havia representat temps enrere la cursa desenfrenada per tenir la barca més potent, per anar a buscar el peix més lluny, per arribar el primer i endur-se les millors captures... al preu de sobreexplotar el mar, de pagar els 1.000 cavalls de potència amb més consum d’un gasoil cada dia més car i de tornar a port massa dies sense cobrir despeses. Després van venir per quedar-se les vedes –alguna no prou ben pensada, com la que ha permès que les tonyines, grans depredadors de peix més petit, facin festa grossa– i així estem, que vas a la peixateria i per un llobarro de cria pagues el preu d’un de captura quatre anys enrere. Si menjar carn no és a l’abast de tothom, el peix de proximitat s’ha convertit en un luxe asiàtic. El preu s’ha disparat de tal manera que són més les espècies que cotitzen de 30 euros el quilo en amunt que les que baixen d’aquesta tarifa. Tant se val que sigui de Roses, de l’Escala, de Palamós o de Blanes. Abans, a la peixateria hi havia dos nivells de preu, el del peix i el de la clova (marisc o crustaci). Avui la frontera de preus s’ha difuminat. Fa anys que sabia que, fora del que anecdòticament pugui pescar jo, em tocaria menjar peix de piscina. El que ignorava és que el pagaria a preu d’or. I això no és tot: el peixater no para d’insistir que ell no ven car, que compra caríssim i encara ha d’ajustar marges. No deu faltar a la veritat –torno a Palamós per tancar aquest cercle diabòlic– quan la meva mare m’explica que, fora del mercat municipal, allà les peixateries pràcticament han desaparegut.
