Trobar un Picasso al Museu Picasso

El Musée Picasso de París és una institució fonamental per al coneixement de la trajectòria de l’artista malagueny, entre altres raons perquè custodia un fons artístic i arxivístic descomunal, únic al món, per explicar-lo. Gaudeix, a més, d’una activitat científica saludable que a través de recerques i exposicions contribueix a millorar el que sabem sobre Picasso. Un dels grans reptes de la institució és la catalogació completa de tot el patrimoni que atresora (5.000 obres d’art), encara no finida pel que fa als dibuixos, les fotografies (més de 170.000) i els documents escrits (més de 200.000).

Un servidor és medievalista i em dedico a la cosa gòtica, tot i que des de fa uns anys la història del col·leccionisme també s’ha incorporat a les meves línies de recerca. Fa menys d’un any, un exalumne meu de la universitat, l’Adrià Codina, que és una fura, va facilitar-me l’accés a un arxiu excepcional, el de l’artista Josep Costa Ferrer (1876-1971), àlies Picarol, conegut per les seves il·lustracions a La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. També va destacar com a antiquari a Barcelona i Palma, que és la faceta de la seva personalitat que més m’interessa. L’arxiu, mai treballat a fons per cap investigador, és un caramelet i hi ha feina per a tres vides. Capbussant-me en els documents vaig descobrir que Costa i Picasso van travar una bona amistat a partir de la seva coincidència en una tertúlia, la de la Cova Artística. I, fins i tot, Costa va organitzar a Picasso diverses exposicions a Palma, a les mítiques Galerías Costa.

La recerca em va permetre donar a conèixer cinc obres inèdites de Picasso que havien romàs en mans de la família Costa, fruit de l’amistat comentada, com va avançar la Maria Palau en aquest mateix diari fa uns mesos. Els historiadors de l’art que es dediquen a estudiar el segle XVII anhelen descobrir algun Caravaggio o Velázquez inèdit, i els medievalistes no piquem tan alt, però també tenim somnis humits. Ara bé, ningú em va dir que aquestes vel·leïtats les satisfaria amb Picasso, cosa que no deixa de ser una mica exòtica.

La feina ha continuat des d’aleshores i, també a través de l’Adrià, vaig saber que en una col·lecció particular es conservava un tac xilogràfic –una matriu de fusta per fer un gravat– de Picasso que havia estat de la col·lecció de Josep Costa. Al catàleg raonat de l’obra gràfica de l’artista no apareixia aquest gravat, era inèdit. Mostrava el dibuix d’una dona oberta de cames ensenyant l’origen del món i acompanyada d’un penis descomunal, una temàtica molt pròpia de l’artista i d’una sèrie de dibuixos realitzada cap al 1903. En paral·lel, a l’Arxiu Costa vaig localitzar unes cartes del 1931-1933 que parlaven de l’encàrrec que va fer a Lluís Bracons, un gravador xilogràfic català establert a París, d’un gravat xilogràfic a partir d’uns dibuixos de Picasso. Tot lligava i vaig posar la maquinària en marxa.

L’Eduard Vallès, conservador del MNAC i gran autoritat picassiana, de seguida va veure que aquell era un material molt interessant i va posar-me en contacte amb la Violette Andres i el Simone Zimbardi, tècnics del Musée Picasso de París, i també amb la Malén Gual, antiga conservadora del Museu Picasso de Barcelona, que van orientar-me molt amablement al respecte. Vaig demanar a la Violette si a l’arxiu de Picasso hi havia cartes de Josep Costa, i la resposta va ser negativa. Tanmateix, sí que n’hi havia de l’esmentat Bracons i, atenció, feien al·lusió al mateix projecte de què parlaven les cartes de l’Arxiu Costa. La cosa es posava calenteta perquè, adjuntes a les cartes del Musée Picasso de París, van aparèixer dues proves sobre paper del tac xilogràfic amb la dona i el gran penis, i que Bracons devia enviar a Picasso perquè hi donés el vistiplau. Però no només això: juntament amb les dues proves, va aparèixer... el dibuix original de Picasso a partir del qual va fer-se el tac xilogràfic! En resum, gràcies a l’ajuda de la Violette i el Simone, acabava de trobar un dibuix original de Picasso que el mateix Musée Picasso tenia però que no sabia que tenia!

Caldrà esperar a que el museu confirmi l’originalitat del dibuix i doni el vistiplau i, si tot va bé, donarem a conèixer la troballa amb l’Eduard Vallès, com cal, en un estudi acadèmic complet acompanyat de les cartes i glossant la relació que Costa i Picasso van mantenir. Ara, de moment, us n’he fet cinc cèntims per fer boca, però encara queda molta feina per fer i potser tindrem més sorpreses, qui ho sap. En fi, és poc probable que mai trobi un Caravaggio perdut en unes golfes, però amb Picasso ja he satisfet l’ànsia.