‘Temps de piscines’
De petita, quan els veïns no hi eren, m’enfilava a la tanca i em llançava a la seva piscina
Vaig seguir amb molt d’interès les notícies sobre la sequera i els refugis climàtics. Amb la manca d’aigua, ens vam haver d’empassar les mesures restrictives i veure com ja ni ens podíem dutxar als pavellons després de fer exercici. Quan van anunciar que de cares al bon temps només deixarien omplir les piscines de particulars si es declaraven refugi climàtic i els propietaris deixaven entrar gent de fora, vaig veure que no tot està perdut. El govern, vaig dir-me, també pensa en els que no tenim piscina ni vivim arran de mar. Llàstima que amb quatre gotes s’han fet enrere. L’aigua ha omplert els pantans mig pam, just perquè no calgui patir pel turisme. I els que ja teníem la tovallola i les xancletes a punt per anar a molestar els veïns ens hem quedat amb un pam de nas.
Ja m’havia començat a fer un mapa de les piscines que hi ha a la zona on visc i una mica més enllà. Em plantejava aquest estiu fer el meu particular Temps de piscines. Fins i tot havia fantasiejat amb la possibilitat que l’aplicació de Google t’indiqués les piscines disponibles, privades és clar. Un cop comprovat que a la pública que em queda més a la vora la saturació sol ser màxima, la nova ruta prometia. Em recordava els meus temps vivint a Sant Antoni de Calonge, quan era una nena i tornava de l’escola. Sobretot al juny, baixava del bus que m’havia portat de Girona fins a Torre Valentina. Havia de caminar encara un tros carregada amb la motxilla plena de llibres.
A casa no teníem piscina, però els veïns, sí. I el millor de tot és que eren de Barcelona i només hi venien a l’estiu. Així que m’enfilava per la tanca de la casa, mirava bé que els porticons de les finestres fossin ben tancats –senyal que no hi eren–, deixava roba i llibres a la gespa que tenien meticulosament tallada i em llançava a la piscina. La felicitat que sentia no tenia preu. Fins que un bon dia quan m’estava en remull vaig sentir una finestra que s’obria i em va faltar temps per sortir, posar-me la camisa i la faldilla i sortir corrent sense mirar enrere. Una bona iniciativa seria –ja que han eliminat els refugis– que es creïn les piscines acollidores. La gent que accepti nedadors de fora que posi en un cartell “volem acollir” a l’entrada.