El preu d’un nen del Txad

Queden encara empresonats al Txad els sis membres de l’Arca de Zoé acusats d’intent de segrest massiu de 103 menors. Però després de l’alliberament dels periodistes i la tripulació de Girjet, que sabíem que no estan involucrats en l’afer, és potser l’hora d’iniciar una reflexió que arribi al fons del problema que ens planteja aquest cas. Fins on té dret a arribar una ONG que, a títol particular, es proposa alliberar uns nens, presumptes víctimes del cruent conflicte del Darfur? Per què els europeus ens creiem amb el privilegi de saltar-nos la legalitat d’un país africà com el Txad? Realment, des de l’Europa estèril, en plena crisi de natalitat, quin preu estem disposats a pagar per un nen del Txad?

S’ha acabat l’època de donar per bons els arguments i justificar els mitjans utilitzats per una ONG, només pel fet imiplícit que actua de bona fe. Cal buscar un control extern per assegurar la qualitat de les feines de cooperació. Però, sobretot, cal que ens plantegem, des del primer món, quins són els límits ètics i legals en els tractes amb els països africans.

Pel què fa a les adopcions, amb els casos del Txad d’ara o del Congo de l’estiu passat, hem descobert com de fosc és el camí que porta un nadó africà, sud-americà, rus o xinès fins a casa nostra. Per alguns països, els tràmits legals d’adopció són una important font d’ingressos, als quals calsumar els suborns necessaris per accelerar el procés administratiu, o els donatius a les organitzacions locals que es cuiden dels nens orfes. Fins aquí, això és habitual. Però és que en el cas del Txad, s’han passat tots els límits: gairebé la totalitat dels suposats orfes tenien pare o mare. I, en qualsevol cas, aquests no havien donat permís per “vendre” el seu fill, si és que això es pot plantejar en aquests termes. Pot algun pare africà estar disposat a posar preu al seu fill? O, potser, la pregunta que hauríem de fer és: estem disposats els europeus a pagar el preu que sigui per comprar els fills que no tenim?