Dues cultures polítiques

Que hi ha una perversió de l’estat de dret a Espanya, és innegable. Més que judicialitzar la política, es viu una fortíssima politització de la justícia. Però no és nou. Els partits s’hi han avingut, al nomenament d’alts responsables de la judicatura, i aquests s’hi senten obligats, amb qui els ha nomenat, fos quina fos la responsabilitat confiada, raó per la qual la separació de poders està del tot desdibuixada. Però a nomenaments de responsabilitat per a l’alta judicatura des d’aquí s’hi ha convingut. Tampoc no cal que ens en sorprenguem tant, llavors. Ara bé, l’Estat és l’Estat i per molt que perverteixi la democràcia, per molt que se serveixi de la moral del poder, aquella segons la qual el poder vol dir el dret, guanya. Qui va guanyar proposant suplicatoris a diputats? Va guanyar Espanya perquè té tots els ressorts d’Estat i el suport dels diputats d’obediència espanyola que retiraven aforaments. Així les gasta la política espanyola a través de la justícia. Quan governava, el PP castigava quan una cosa no li agradava. I el PSOE l’ajudava. Davant de com les han gastat i les gasten, i no només amb amenaces i inhabilitacions, sinó amb presons preventives i exilis forçats, potser ens convindria de tenir una estratègia política clara de com govern i partits han de reconduir la situació en l’aplicació de la llei d’amnistia. Perquè aquí no hi ha ni honors ni glòries quan presos i exiliats són víctimes de l’arrogància d’un sistema que relega la política a la llei.

I com que diuen els qui en saben que el dret penal és la forma més greu d’intervenció davant determinades conductes dels ciutadans, quan ja érem a les acaballes del judici als presos polítics i als representants d’Òmnium i de l’ANC i, en conseqüència, a les portes d’una sentència que no va deixar indiferent a ningú, encara recordem com aquella decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein que descartava la possibilitat d’extradir el president Puigdemont pel delicte de rebel·lió –de què l’imputava la justícia espanyola– perquè no hi veia cap tipus de violència, ens va fer sortir de l’escepticisme d’Europa respecte a la causa catalana, acostumats com estàvem, i com estem avui encara, a tantes adversitats. Si, doncs, la justícia alemanya entenia i entén que no hi va haver cap mena de violència en l’actuació de Carles Puigdemont, això vol dir que no podia ser-ne, de jutjat, pel delicte de rebel·lió. Una valoració, aquesta, que contrasta amb el parer de l’espanyola, de justícia; i més encara si tenim en compte, tal com també ens feien adonar els penalistes, que aquella decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein té el valor que recau en la persona del president de la Generalitat, la qual cosa porta a preguntar-nos com es podria justificar una tal imputació a tota la resta si les seves responsabilitats han estat per sota de les de la presidència, del govern. Imaginem-nos que n’hi hagués hagut, de condemna per rebel·lió, ¿com la contrastaria, la justícia espanyola, amb la resta de tribunals europeus? Com la contrastaria amb els alemanys? Ja sabem que de vegades en un judici no es tracta només d’aplicar la llei, sinó de carregar les culpes. I si bé és cert que tothom és igual davant la llei, no és menys cert que no tothom és igual davant la justícia. Però no podíem, ni podem, admetre “càstigs exemplars”, que potser serien els que hauria volgut la Sala Segona del Suprem, perquè les sentències condemnatòries mai no podrien resoldre el que s’ha de resoldre amb negociació política.

Aquest contrast de valoració entre la justícia alemanya i l’espanyola és un exemple més de la tradició cultural forjada en un país on va triomfar la Reforma de Luter, respecte d’un altre sotmès a un tribunal, com era el de la Inquisició, per combatre la diversitat en totes les seves manifestacions. Potser per això, avui encara, a l’Estat espanyol tot aquell que gosa contradir el veredicte d’un “inquisidor” és tingut per heretge. Però qui de fet ens fa arribar fins on hem arribat és Espanya, quan trenca el pacte constitucional amb Catalunya arran de la sentència de l’Estatut del 2010. I si doncs és l’Estat qui ens fa arribar fins on hem arribat, bé deu haver de ser també l’Estat qui ha de moure fitxa, ara respecte a l’aplicació de la llei d’amnistia. Altrament, fem nostre Gramsci quan diu: “Instruïu-vos, perquè necessitem tota la nostra intel·ligència. Mobilitzeu-vos, perquè necessitem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitem tota la nostra força.” Perquè ens en volem, de cultes, crítics, lliures i sobirans.