La Catalunya pintoresca

El 1919 sor­tia d’impremta una petita joia: un lli­bre il·lus­trat per Xavier Nogués –l’artista que va deco­rar el famós celler de les Gale­ries Laie­ta­nes i va fer el fris ceràmic de la “cate­dral del vi” del Pinell de Brai– i far­cit amb els tex­tos de Fran­cesc Pujols, el filòsof de Mar­to­rell. El pròleg era de Feliu Elias i l’edi­tor era el poeta i lli­bre­ter Sal­vat-Papas­seit. Un quar­tet de luxe. L’obra va sor­tir a la venda per fas­ci­cles i es va titu­lar La Cata­lu­nya pin­to­resca. El país que allà s’hi dibui­xava repre­sen­tava l’altra cara de la moneda de l’ide­a­lisme nou­cen­tista. En comp­tes d’aparèixer-hi figu­res al·legòriques envol­ta­des de camps per­fec­ta­ment llau­rats i pai­sat­ges medi­ter­ra­nis per repre­sen­tar la civi­li­tat i l’ordre, s’hi mos­tren uns gro­tes­cos per­so­nat­ges que s’esba­tus­sen, prac­ti­quen la pica­resca, s’escri­das­sen i s’enga­ten. Gan­duls, lla­dres, bor­rat­xos, cor­nuts i mal­gas­ta­dors són cari­ca­tu­rit­zats amb una gran gràcia per l’artista bar­ce­loní. Fotre’s de tot això era una altra manera d’apro­par-se als ide­als nou­cen­tis­tes, però també supo­sava, en rea­li­tat, un retrat força acu­rat de la soci­e­tat cata­lana on hi havia encara moltíssims defec­tes per polir. De tant en tant, quan hi ha un ter­ra­bas­tall polític, no puc evi­tar recor­dar-me d’un dels gra­vats on es veu un grup d’homes ato­nyi­nant-se amb bas­tons i cadi­res, men­tre uns altres estan inten­tant pro­te­gir, entre l’aco­llo­na­ment i l’estu­pe­facció, una urna plena de vots. L’apas­si­o­na­ment, el res­sen­ti­ment, l’esti­ra­bot, la cridòria... pot­ser són con­subs­tan­ci­als a la nos­tra cul­tura. Queda l’espe­rança, però, que de tant en tant s’acon­se­gueixi diri­mir alguna dis­puta pública amb plena sere­ni­tat democràtica. Que el 2021 encara es fes una ree­dició de La Cata­lu­nya pin­to­resca no és només fruit de la fília antiquària i col·lec­ci­o­nista: és encara un lli­bre de plena actu­a­li­tat. O, dit d’altra manera, és tot un clàssic.