No vigilaven fins ara?

Ahir la direcció d’ERC va parir una autèntica joia. El document audiovisual de la compareixença retransmesa en directe després de saber el resultat del referèndum intern pujarà als altars de la comunicació. Pel que s’hi va dir. Per com s’hi va dir. Pel llenguatge corporatiu que s’hi va fer servir. En les tres disciplines faria podi en unes olimpíades. El més destacable era la joia i l’alegria que reflectien a les seves cares i els seus posats Aragonès, Rovira i Vilalta; els tres que van acaparar més càmera. Per a qui vegi la funció per primera vegada, sense so i sense conèixer els protagonistes, no li queda cap dubte que presencia un enterrament. El president, amb la cara que li deuen i no el paguen, que diria l’àvia Neus. I la Vilalta amb un somriure forçat i continu cada vegada que pujava i baixava el cap a l’estil d’aquells gossets que anys enrere posaven darrere els cotxes. De la Marta Rovira destacaria dues genialitats. Una, que hagi agraït al PSC el silenci que ha mantingut els darrers dies, quan ella mateixa ha dit que ho havien pactat. Necessitaven que no enredessin i no creien que respectessin ni això! L’altra, que hagi estat capaç de parlar mitja hora sense esmentar Salvador Illa, a qui han decidit fer president de la Generalitat. També ha estat bé quan ha qualificat d’“exercici de democràcia brutal o exemplar” una votació interna i el matís que no és un sí qualsevol, sinó un “sí vigilant”. Els sís que han arribat a donar fins ara, no els han vigilat?