Tribuna
Illa i el vidre trencat
Tot comença amb una conversa de sobretaula, el primer dia de feina. Per què ens hem venut el centre històric de Barcelona? Les explicacions són divergents: uns es refugien en la lògica expansiva del capital i l’especulació. D’altres aporten la rèplica: ni Milà és Barcelona ni totes les destinacions turístiques acaben convertides en paradisos de roba barata, rampoines per a turistes, gelateries i gerres de sangria a nou euros. Conclusió: alguns estimen el seu país, d’altres no.
En termes sociològics, la discussió no és menor. Quina confiança podem posar en l’individu com a agent corrector del declivi de la ciutat? Al cap i a la fi, el propietari sempre pot decidir no vendre ni acceptar el canvi d’ús del seu immoble. Quanta responsabilitat atorguem al mercat? Algú dirà que, si la pressió de la demanda imposa el tipus de ciutat que tenim, és perquè la ciutadania així ho vol. I finalment, quina confiança podem atorgar a l’àmbit públic com a motor corrector? Dit d’una altra manera, si hom volgués protegir un model de ciutat, ja s’haurien impedit determinades actuacions per la via de la regulació: llei d’usos urbanístics, taxa turística, llei d’arrendaments urbans, regulació de preus, ús del Port, etcètera.
La sociologia pot ajudar-nos a apamar la discussió. La teoria del vidre trencat ens diu el següent: si una finestra es trenca i no es repara, la gent assumeix que l’edifici no interessa a ningú i, en conseqüència, més finestres seran trencades. Fem l’analogia amb la ciutat. Si el meu veí decideix convertir una botiga centenària en una de samarretes esportives i barrets mexicans, per què hauria de fer jo altrament? De la mateixa manera, si el govern (estatal, autonòmic, local) no protegeix l’espai públic, per què ho hauria de fer el ciutadà? I, encara, si el meu veí ha posat el pis de lloguer turístic i ni jo ni la meva família aconseguim dormir ni viure en pau, per què no hauria de fer jo el mateix? Com deia l’anunci: cada dia que passa són diners perduts.
Per utilitzar la terminologia clàssica, som davant de la confusió entre bé d’ús i bé d’intercanvi. Si tot bé és un simple mitjà per generar rendes, per què he de tenir jo cura d’aquest bé (l’habitatge, l’espai públic, la ciutat) més enllà d’utilitzar-lo per fer diners? Confondre els termes ens aboca on som: ens estem carregant la ciutat. Com l’evidència demostra, quan les comunitats tenen la capacitat efectiva de responsabilitzar-se dels béns col·lectius, els ciutadans en tenen cura. Quan ningú en té cura, el celobert esdevé un abocador, els deutes de la comunitat pugen i els espais comuns es fan malbé.
I ara tornem a la notícia de l’estiu. Quin és el revers de les protestes amb pistoles d’aigua contra la massificació turística, l’encariment de l’habitatge i la desertificació comercial? Ho vam veure en l’entrevista al president, a TV3, dilluns passat. El nou govern, descomptant el suport dels seus socis, tindrà com a prioritat accelerar l’expansió de l’aeroport. El criteri i el com, anunciava, ho deixarà en mans dels experts.
Podem estar d’acord que la discussió es faci de manera raonada i enraonada, això és pública, però hauríem de demanar que l’abast de la discussió no sigui si la tercera pista ha de tenir més o menys metres, o si els aiguamolls del Prat s’han de protegir, o quants pins hem de plantar per compensar l’impacte mediambiental de l’operació. Com diu l’adagi: digues-me quins experts poses i et diré el resultat de la deliberació.
El que necessitem és vincular la discussió de l’ampliació del Prat amb altres debats com, per exemple, el de la compatibilitat de les zones de baixes emissions amb els macrocreuers del port de Barcelona. També el del model de desenvolupament comercial: si amb aquests nous centenars de milers de passatgers que arribaran per via aèria ja ens va bé el que tenim o si no ens estimaríem més, directament, estendre el Poble Espanyol de Montjuïc a la resta de la ciutat.
Com tots els projectes ambiciosos, en un debat com aquest cal embarcar diferents nivells administratius i moviments veïnals. I és que l’anunci d’Illa no és només un projecte tècnic, ni tan sols econòmic, sinó que determina una visió del model de país i de ciutat que volem. El debat no és simple però sí que és urgent. I per als que encara tinguin dubtes sobre el nivell d’afartament veïnal, els recomano seguir el compte Sardinas en Barcelona a les xarxes socials. Aprendran alguna cosa, somriuran i potser es carregaran de raons per tal de començar a actuar.