Bons museus privats, mals exemples públics

Un altre museu obre les portes a Barcelona. Sort en tenim de la iniciativa privada, que no només fa les coses, sinó que no ens empipa amb projectes irrealitzables. Dit i fet. El galerista Fernando Pinós, després de quaranta anys de col·leccionar obres modernistes, a principis de l’any que ve inaugurarà un espai a l’Eixample. En temps de crisi, n’hi ha que encara s’arrisquen en un terreny mai fàcil com el de la cultura. De fet, a l’Eixample ja fa uns anys que s’està imposant el minifundisme museístic d’arrel privada i artística. Fa uns dies la Casa Amatller es reinventava com a museu del Modernisme: ara en tindrem dos, ves per on; millor pecar per excés que per defecte. També aquesta setmana la Fundació Godia obre la seva nova seu a la Casa Garriga i Nogués. Tenim, a més, el Museu Egipci de l’hoteler Jordi Clos, que ja fa temps va creure en el potencial del turisme cultural a Barcelona. I encara n’hi ha més, de centres d’art museístics a l’Eixample: la Fundació Vila Casas, la Fundació Suñol, la Casa Batlló, la Pedrera, la Sagrada Família o la Fundació Tàpies.

A part de certificar l’èxit de Barcelona com a destí de turisme cultural, aquest fenomen ens explica quelcom més del país: ens mostra que, contra el tòpic, tenim una burgesia local que no està acabada. Segueix fent diners i fent cultura. Els malpensats diran que en temps de crisi, l’art és un valor segur. Però la veritat és que museus d’aquesta mena no s’improvisen. Al contrari, acostumen a ser projectes de vida, al darrere dels quals hi ha un nom i un cognom. Si en altres temps o, encara avui, en altres indrets, les col·leccions privades anaven i van a parar als grans museus públics, a Barcelona aquests no inspiren prou confiança. La lenta posada en marxa del MNAC a finals del segle XX o, ara, la frivolitat amb què es tracta el futur del Museu Nacional d’Arqueologia segur que no han ajudat a generar complicitats. Un altre museu obre les portes a Barcelona. Sort en tenim de la iniciativa privada, que no només fa les coses, sinó que no ens empipa amb projectes irrealitzables.

Dit i fet. El galerista Fernando Pinós, després de quaranta anys de col·leccionar obres modernistes, a principis de l’any que ve inaugurarà un espai a l’Eixample. En temps de crisi, n’hi ha que encara s’arrisquen en un terreny mai fàcil com el de la cultura. De fet, a l’Eixample ja fa uns anys que s’està imposant el minifundisme museístic d’arrel privada i artística. Fa uns dies la Casa Amatller es reinventava com a museu del Modernisme: ara en tindrem dos, ves per on; millor pecar per excés que per defecte. També aquesta setmana la Fundació Godia obre la seva nova seu a la Casa Garriga i Nogués. Tenim, a més, el Museu Egipci de l’hoteler Jordi Clos, que ja fa temps va creure en el potencial del turisme cultural a Barcelona. I encara n’hi ha més, de centres d’art museístics a l’Eixample: la Fundació Vila Casas, la Fundació Suñol, la Casa Batlló, la Pedrera, la Sagrada Família o la Fundació Tàpies.

A part de certificar l’èxit de Barcelona com a destí de turisme cultural, aquest fenomen ens explica quelcom més del país: ens mostra que, contra el tòpic, tenim una burgesia local que no està acabada. Segueix fent diners i fent cultura. Els malpensats diran que en temps de crisi, l’art és un valor segur. Però la veritat és que museus d’aquesta mena no s’improvisen. Al contrari, acostumen a ser projectes de vida, al darrere dels quals hi ha un nom i un cognom. Si en altres temps o, encara avui, en altres indrets, les col·leccions privades anaven i van a parar als grans museus públics, a Barcelona aquests no inspiren prou confiança. La lenta posada en marxa del MNAC a finals del segle XX o, ara, la frivolitat amb què es tracta el futur del Museu Nacional d’Arqueologia segur que no han ajudat a generar complicitats.