“Tripalium”

Família, treball… Vet aquí uns mots que tenen una càrrega positiva en la societat que ha estat considerada modèlica durant molts anys. Negar-se a treballar és condemnat per la moral i per la llei, almenys aquí. I això val la pena de precisar-ho: en d’altres cultures, no treballar no és pas cap vici, ni cap delicte, i els éssers humans no se senten obligats a excusar-se davant l’Església o l’Estat, senzillament perquè el poder civil i el poder religiós no han creat el dogma del treball salvador. Et “guanyaràs el pa amb la suor del teu front” (moral) i la llei que posava en el mateix sac “vagos y maleantes” (dret) són manifestacions de la ideologia laboralista imperant entre nosaltres.

“No té ofici ni benefici…” Una expressió que ho explica tot. El que no explica prou bé és que moltes persones que han renunciat ostensiblement a l’ofici i al benefici han estat reconegudes per l’Església com a santes. És l’home corrent qui no s’escapa de la sentència adversa.

Potser aquesta “moralització” i “legalització” del treball era indispensable quan hi havia més feina que gent disposada a fer-la. Tots els arguments eren bons per a coaccionar els ganduls. I també es tractava de “moralitzar” i “legalitzar” la família nombrosa perquè es multipliquessin els braços i augmentés la riquesa… d’alguns. Ara, però, quan el problema és l’atur, la reconversió dels llocs de treball i, en definitiva, hi ha més gent que feina, ja em direu si no és totalment “subversiu” mantenir els vells principis. Què diuen, que m’he de guanyar el pa amb la suor del meu front? I on dallonses he d’anar a suar, em farà el favor de dir-m’ho? Ja he presentat sis instàncies i dotze peticions, i no em deixen suar enlloc. I què volen, que em casi i posi al món una altra colla de suadors frustrats?

En el llibre “De l’origen dels mots”, de Carles Duarte (Edicions Indesinenter), trobo d’on ve “família”. El mot llatí “famulus” significa “esclau, criat”, i en català tenim “fàmul”, que ha conservat el mateix sentit. El nostre “família” ve del llatí “familia”, que expressava, inicialment, el sentit de “conjunt dels esclaus i criats d’una persona”.

Quant a “treball”, l’origen encara és més descoratjador. En llatí hi havia el mot “tripalium”, que es feia servir per a anomenar un instrument de tortura fet amb tres pals –precisament per això se’n deia “tri-palium”– als quals era lligada la persona que es turmentava; i d’aquest “tripalium” es creà, dins el llatí popular, el verb “tripaliare”, “turmentar”, del qual prové el català “treballar”.

Jo penso que els qui, en anys d’incomprensió, desafiaven les convencions sobre el treball i la família, sabien llatí…