Queden els pètals

Després d’un gran dia sempre en ve un altre. Que Sant Jordi salvés la princesa de les urpes i els queixals d’un drac no és mèrit ni major ni menor que els que hagin pogut fer en aquest món sant Agbert, sant Alexandre, santa Bona, santa Bova, santa Doda, sant Egbert, sant Eusebi, sant Fidel de Sigmaringen, sant Gregori, sant Honori, sant Leonci, sant Longí, santa Maria Eufràsia Pelletier, sant Melit, sant Melitó, sant Neó, sant Pere Ermengol o sant Sabas.

Segons la referència del santoral català, aquesta és la llista de les onomàstiques del 24 d’abril, dia que va ser ahir, dia que va tenir llum i olor de primavera tant o més com la del dia anterior, dia que també va tenir llibreries obertes al públic amb llibres festejant els lectors i floristeries amb flors exposades com banderes d’una bona nova al vent. Efectivament, cada dia, si es vol, pot regnar l’esperit de Sant Jordi.

Sigui com sigui, i per bona voluntat que s’hi posi, hi ha dies que inevitablement sempre seran l’endemà d’un altre. A sant Agbert, santa Bona i companyia sempre els tocarà la penyora de carregar amb la capa, l’espasa i l’ombra allargassada d’un gegant com és el patró de llibres i roses, i posats de ple en els temps moderns que corren, també hauran de suportar el dring de la caixa registradora, dels que sumen vendes i resten liquidacions, i el desagradable pes de l’escombra, aquest instrument que serveix per fer net, girar full i dedicar-se a una altra història.

Perquè el dia dels sants oblidats és dia per fer endreça perquè ben bé podria ser el dels pètals perduts, fulles de rosa escampades, petits bocins de bons desitjos caiguts, derrotats, aterrats a l’asfalt. Efectivament, les restes del gran oceà de roses carmesines en què es va convertir el centre de Barcelona dimecres eren ahir ben visibles als carrers esperant que algú fes net.

Ara aquí i després una mica més enllà, s’obrien camins puntejats de roig vellutat, com els corprenedors reguers de sang que a primera hora del matí, quan la llum posa fi a la complicitat criminal de la foscor, delaten que la nit ha estat tràgica, que les navalles han fet mal i que, en escolar-se, la vida ha volgut deixar el seu color i la seva empremta a l’asfalt.

Però l’endemà de Sant Jordi no és dia per posar-se tràgics ni invocar la crònica negra, que massa tinta ja fan vessar els malànimes. Millor fer volar la imaginació, submergir-se en una rondalla i pensar que els pètals que encara no s’ha emportat el vent són llàgrimes del drac. Llàgrimes d’alegria per l’èxit d’una diada esclatant i també llàgrimes d’enyor de saber que encara queda tot un any per ser protagonista d’una nova jornada de llegenda.

Entre la tragèdia i la llegenda hi ha l’amor i també el desamor. Les roses regalades dimecres són flors que perviuen encara avui adornant el centre de molts cors i moltes taules, flors immortals que en molts casos viuran per sempre, assecades, adormides, que no enterrades, entre les pàgines d’un llibre.

Les roses no regalades són les que es van esfullar, desconstruir. Són les que no arribaran mai al seu destí, les que ahir eren pètals vermells a terra, potser final d’un amor o qui sap si el camí que mena a una nova llegenda.