L’enemic no viu a Madrid

Els mesos previs a l’1-O del 2017 tot l’independentisme tenia clar que l’enemic era a 600 quilòmetre de distància i no pas a dos pams. La unitat de l’independentisme civil i polític era tan potent que l’Estat espanyol i les seves clavegueres van menystenir la força d’un moviment transversal i pacífic i van donar per fet que aquell diumenge de tardor un gruix important de catalans patirien una humiliació històrica. Però, com se sap, aquell dia Espanya i el nacionalisme espanyol van fer fallida. Poc després, aquella unitat es va desfer com un terròs de sucre davant de la repressió, però el moviment independentista havia contrastat empíricament que la societat civil premia la unitat i castiga les guerres internes. I també que el país avança nacionalment quan els despatxos i el carrer van de bracet. Separats, només es recullen engrunes, autonomisme i alguns sous. I ara, l’independentisme, després d’haver perdut la majoria a les urnes, torna a estar immers en un cicle perillós que el pot abocar a una nova autodestrucció. Tant dels partits com del moviment cívic.

ERC, malgrat el lideratge renovat de Junqueras, encara està trossejada i sense un full de ruta clar més enllà d’intentar salvar els mobles el 2027 pressionant el PSC perquè compleixi els acords d’investidura. Per la seva banda, Junts no va patir una desfeta electoral a Catalunya i té una posició de força a Madrid collant el PSOE. Però tampoc no hi ha un full de ruta clar ni un lideratge a punt per al 2027. Tot plegat, amb el president Puigdemont a l’exili. La CUP és totalment accessòria al Parlament i també està òrfena de lideratges potents. I afegim-hi a tot plegat l’extrema dreta d’Aliança Catalana, que no comparteix cap dels valors cívics i democràtics que configuren la lluita pacífica al carrer i a les urnes del moviment català però que es fa dir independentista.

Al carrer el panorama no millora. L’ANC, que havia tingut un paper clau en la unitat del 2017 i va ser la baula d’unió –amb Òmnium i altres entitats– entre l’independentisme cívic i el polític, també està trossejada. Enfrontaments interns, acusacions creuades de despotisme i, novament, una imatge de divisió i guerra de faccions que debilita, encara més, aquest independentisme cívic sense el qual ja se sap que els despatxos no avançaran. Tot plegat, amanit amb una nova proposta de llista cívica, Dempeus x la Independència, que proposa convertir les pròximes eleccions catalanes en “plebiscitàries” amb la unilateralitat com a “única estratègia”. 

Però qui és l’enemic de l’independentisme? És l’Estat i les seves clavegueres? És el nacionalisme espanyol? Madrid no és un aliat, naturalment, però vuit anys després de l’1-O, els dos grans enemics no són a 600 quilòmetres, sinó, ara sí, a dos pams. El primer enemic és un clàssic, la lluita fratricida per l’hegemonia del moviment independentista i la falta d’una mínima visió estratègica de conjunt. I unitat no vol dir una única candidatura, sinó unitat d’horitzó i una estratègia bàsica compartida. Sumar i no dividir. De moment, es visualitzen dos fulls de ruta oposats en l’independentisme institucional. Potser un guanyarà, o perdran tots dos, però en tot cas només un gir argumental molt potent pot revertir enquestes i percepcions que apunten a una nova victòria de la pax socialista, la Catalunya sense conflicte nacional, autonòmica i monàrquica.

I el segon enemic, el més perillós per a l’independentisme. L’extrema dreta de Sílvia Orriols, disposada i atenta a aprofitar-se de la disputa eterna entre els partits independentistes per sagnar aquest espai electoral i impossibilitar durant molt de temps una nova majoria independentista al Parlament. Si s’enfila en escons el pròxim cicle electoral aprofitant el desencís social de molts independentistes amb ERC, Junts i fins i tot la CUP, poden bloquejar les institucions, o donar, passivament, una majoria nítida als partits d’obediència espanyola. Ras i curt, en política dos anys poden ser una eternitat, però també un temps molt breu per rectificar i reenfocar un projecte que no és de cap manera mort. Però aquest reenfocament demana inexcusablement recosir ferides, deixar de banda egos personals i tornar a connectar els despatxos i el carrer. No és feina fàcil, encara menys quan el PSC i el PSOE han acabat empenyent l’independentisme a competir entre ells a Catalunya i a Madrid.