Una nova etapa

Si hi ha una persona determinant en la història moderna d’Esquerra aquesta és sens dubte Josep-Lluís Carod-Rovira, un capital polític de primera magnitud, una de les persones que més han contribuït a renovar el discurs i l’ideari polític i a establir les bases d’un independentisme que s’ha rearmat ideològicament i que s’ha normalitzat. Avui l’independentisme no només ha superat anys de marginalitat sinó que s’ha situat al centre de l’escena política i és una opció que aspira en el futur a esdevenir majoritària al nostre país. I en aquesta necessària evolució, imprescindible m’atreviria a dir, hi ha tingut un paper cabdal –determinant– l’actual vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Durant una dècada Carod-Rovira ha estat, ininterrompudament, cap de llista d’ERC, i aquesta ha estat també l’etapa en què l’esquerra independentista ha experimentat un creixement més notable de vots i ha assolit més quotes de representativitat i presència institucional, no només a Catalunya, també a les Illes. I de manera més modesta al País Valencià.

Ens trobem ara immersos en un nou cicle, en una nova etapa, que va començar amb la renovació en profunditat de tota la direcció política d’Esquerra, amb un increment significatiu de la presència de dones i joves, la majoria provinents del municipalisme. Tant és així que Esquerra suma prop de 1.800 regidors i gairebé 200 alcaldes, unes xifres impensables fa una dècada. I òbviament aquest nou equip que s’ha gestat, l’actual executiva nacional sorgida del darrer congrés per sufragi directe de la militància, ha de tenir continuïtat. No és una qüestió d’un nom, ni de dos; parlem d’una nova etapa i un nou equip. Això no obstant, tenim present que cal seguir comptant amb l’experiència i el bagatge de persones que són patrimoni d’Esquerra i, fins i tot, m’atreviria a dir que del país. Seria un error no fer-ho, i Carod-Rovira és una d’aquestes persones que seguiran tenint i jugant un paper cabdal en el futur, ja que és i serà fins al final del mandat el primer representant d’Esquerra al govern.

I aquesta nova etapa no passa només per la incorporació d’un ampli ventall de noms que assumeixen responsabilitats i protagonisme, sinó també per un nou horitzó nacional que ha de superar definitivament la via autonomista. Ningú no ens podrà dir que no ho hàgim intentat. I val a dir que l’acord del 30 de setembre de 2005 va ser una fita en la història del nostre país. Dissortadament aquell moment il·lusionant va donar pas al pacte perpetrat a la Moncloa i que encara pot tenir continuïtat amb la pròxima sentència del TC. El desencís és evident, però que ningú s’equivoqui: no ha estat en va, sinó que ens ha servit per posar de manifest els límits i estretors d’aquest Estat de les autonomies i la nul.la voluntat d’acceptar la pluralitat. I n’hem pres nota. Afrontem doncs una nova etapa que tindrà en el dret a decidir un dels seus eixos vitals i que necessàriament passarà pel concert econòmic i per l’exigència que qualsevol acord de futur s’assenti sobre la coherència imprescindible de mantenir el mateix vot a Barcelona i a Madrid. Aquest és el camí i, a grans trets, el full de ruta. I ens en sortirem, com ens en vam sortir en el seu dia quan vam iniciar en solitari la denúncia de l’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans, una certesa que els mateixos que aleshores negaven han acabat assumint, ja sigui per necessitat o per convicció.