Articles
Cameron
Trossos
Els conservadors de Cameron han guanyat clarament les eleccions britàniques, però no hi ha hagut una gran onada conservadora. No comença amb entusiasme una nova era. Més aviat els resultats es poden interpretar com un efecte natural de l’alternança: els conservadors han aprofitat el desgast laborista i la tendència universal a canviar de govern enmig d’una crisi. Ho han fet a través d’un líder nou, que no ha sumat gaire a aquesta tendència natural, però tampoc no ha restat. El PP, a Espanya, s’apuntarà la victòria, però la forma en què s’ha produït no li permet treure gaire pit.
Brown. El laborisme no s’ha enfonsat, i segons com vagin els pactes postelectorals encara pot treure una mica el cap. Però ha perdut clarament i recula. Ha apel·lat en els últims moments a la por a la dreta i no n’ha tingut prou per capgirar la tendència. Zapatero s’ho ha de mirar amb preocupació. No podem parlar d’un enfonsament de la socialdemocràcia a Europa, però –en termes futbolístics– totes les pilotes disputades en el centre del camp dels principals Estats europeus acaben caient a la banda conservadora. La socialdemocràcia s’ha de repensar. Els resultats britànics no hi afegeixen dramatisme ni urgència, però no en desmenteixen la necessitat.
Clegg. Els resultats de Nick Clegg han quedat força per sota de les expectatives. Si li hagués anat bé –i m’hauria agradat– ho hauríem interpretat en dos sentits: la importància decisiva d’un lideratge personal renovador –la figura de Clegg és la que va generar les expectatives– i el cansament davant dels partits tradicionals. Com que no li ha anat bé, les conclusions són les contràries: malgrat el descontentament i les desafeccions, els grans partits continuen vertebrant el gruix de la vida política. Les personalitats sorprenents i carismàtiques fan gràcia abans de començar la campanya, però a l’hora de la veritat la gent torna als partits grans.
Brown. El laborisme no s’ha enfonsat, i segons com vagin els pactes postelectorals encara pot treure una mica el cap. Però ha perdut clarament i recula. Ha apel·lat en els últims moments a la por a la dreta i no n’ha tingut prou per capgirar la tendència. Zapatero s’ho ha de mirar amb preocupació. No podem parlar d’un enfonsament de la socialdemocràcia a Europa, però –en termes futbolístics– totes les pilotes disputades en el centre del camp dels principals Estats europeus acaben caient a la banda conservadora. La socialdemocràcia s’ha de repensar. Els resultats britànics no hi afegeixen dramatisme ni urgència, però no en desmenteixen la necessitat.
Clegg. Els resultats de Nick Clegg han quedat força per sota de les expectatives. Si li hagués anat bé –i m’hauria agradat– ho hauríem interpretat en dos sentits: la importància decisiva d’un lideratge personal renovador –la figura de Clegg és la que va generar les expectatives– i el cansament davant dels partits tradicionals. Com que no li ha anat bé, les conclusions són les contràries: malgrat el descontentament i les desafeccions, els grans partits continuen vertebrant el gruix de la vida política. Les personalitats sorprenents i carismàtiques fan gràcia abans de començar la campanya, però a l’hora de la veritat la gent torna als partits grans.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.