Condicions per a la fusió de les caixes

Les pressions perquè les caixes, no només les catalanes, accelerin les fusions s’han multiplicat en els últims dies. Dimecres, l’endemà que Caixa Girona anunciés que es despenjava del projecte Unnim (Terrassa, Sabadell i Manlleu), el Banc d’Espanya va llançar un gens sibil·lí ultimàtum: l’entitat endurirà les provisions obligatòries per a crèdits immobiliaris dubtosos. Pot semblar una precaució tècnica, però és una manera d’afegir pressió a les caixes. L’elevació de les exigències farà que algunes entitats deixin d’estar en regla i es vegin obligades a fusionar-se. Divendres el secretari d’Estat d’Economia, José Manuel Campa, va denegar la possibilitat de prorrogar el període d’acolliment al Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB), que s’havia insinuat. I el mateix dia el Partit Popular va anunciar que instarà el govern espanyol a fer el que calgui perquè s’acceleri la fusió de caixes.

La multiplicació de les pressions respon, si més no aparentment, a un objectiu legítim. Com més aviat es fusionin les caixes, com més ràpid s’aclareixi el panorama financer, abans es restaurarà la confiança dels mercats internacionals i abans fluirà el crèdit que ha de reactivar l’economia. El que passa és que les coses no són tan senzilles com semblen. Un examen atent de com ha evolucionat el procés d’integració de les caixes catalanes, amb el desig explícit que al final només en quedin tres, mostra les dificultats que ha calgut afrontar. Dificultats que es poden explicar per personalismes, però també per implantació territorial i, fins i tot, interferències polítiques. Donar més presses, afegir més pressions, sobretot si provenen del món polític, és contraproduent.

El sector financer s’ha d’aclarir i reordenar després dels excessos de l’època del diner fàcil pel bé de l’economia en general. Que això serveixi per fer fluir millor el crèdit està per veure: la banca no ha de passar, sembla, per cap procés de reordenació i no sembla que el crèdit circuli gaire des de les seves finestretes. La salut de les caixes exigeix el compliment d’almenys dues condicions: que el procés d’integració es faci al seu ritme i, per descomptat, que les ingerències, polítiques o no, desapareguin.